En el cas de Blair, el fet que s’hagi referit a la seva capacitat de negociació amb la qüestió irlandesa, no pot amagar el conjunt del llegat que aquest polític ha deixat al debat ideològic de l’esquerra internacional. Ha de ser un referent per a nosaltres la tercera via de Toni Blair? O hem de crear un referent propi aprofundint en el republicanisme d’esquerres?

1. La famosa “tercera via” de Tony Blair que havia postulat Anthony Giddens (prestigiós director de la London School of Economics, a La tercera via: la revolución de la socialdemocràcia,1998.) tracta de fer conjugar “competència” amb la justícia social, apostar per un “intervencionisme més discret”, o de la dissolució de l’esquema esquerra/dreta (vegeu sobre això Norberto Bobbio, Esquerra/dreta). També es mostra favorable a la influència dels grups de pressió i a la minva del protagonisme del govern. Com és sabut, en Blair va ser seguidor de les polítiques econòmiques de M. Tatcher, la dama de ferro, quant a la privatització del sector públic i el rigor pressupostari, (el conegut dèficit zero que va apadrinar Aznar). Giddens proposava “reformar l’estat del benestar abans que la dreta vingués a fer-ho”.

L'ALTERNATIVA: de cap de les maneres Catalunya es troba pel que fa al desenvolupament de la seva societat del benestar, a l’alçada de la britànica o de l’Europa escandinava que ens pot servir de model. Les propostes de Blair, Giddens i ara pel que sembla, de Joan Puigcercós, no serveixen per al nostre estadi de desenvolupament social. És clar que cal donar més protagonisme a la societat civil per sobre de l’administració burocratitzada, però és imprescindible  la Llei Justa, la que permet que l’arbitrarietat del mercat no  comporti greus distorsions socials (Maurizio VIROLI i altres), i això vol dir REPUBLICANISME. La ignorància del sector Puigcercós respecte això arriba a ser escandalosa en un partit que s’anomena d’esquerres i republicà.

I el que és un veritable desori és confiar en unes propostes, les de BLAIR i GIDDENS, que ja han perdut el tren de la renovació, i que fins i tot, en el seu dia es van atrevir a dir que “no calia exagerar els problemes mediambientals perquè els científics no s’acaben de posar d’acord”...Gairebé ens recorda al “primo de Rajoy”.

2. Els comentaris sobre Sarkozy ja em semblen una veritable provocació política, però centrem-nos en el que és més important. És que ERC ha renunciat al liberalisme i ara cal recuperar-lo com diu Puigcercós? Aquí tenim tots plegats grans confusions. El que ens distingeix com a republicans és que sabem separar molt bé el LIBERALISME POLÍTIC del LIBERALISME ECONÒMIC. En els seus inicis, la dreta –que avui representa Sarkozy- mai va defensar el liberalisme polític: no va voler el sufragi universal fins arribat el segle XX, es va mostrar molt reticent a acceptar els partits polítics i el debat públic, i per això el seu parlamentarisme va ser molt reduït: volien que votessin pocs, que fossin escollits els “millors i capaços” (els rics), i que els monarques poguessin controlar o vetar al poder legislatiu.

L'ALTERNATIVA: En canvi, la llarga tradició del liberalisme polític es connecta amb el republicanisme, i inclús amb el primer reformisme socialista. Pensem en Thomas Paine, que connectà perfectament amb el primer moviment sindical anglès a principi de segle XIX, el cartisme. Inclús, quan aleshores es parlava de SOCIALISME, s’entenia no necessàriament el marxisme, que no havia nascut, sinó la tendència a la REFORMA SOCIAL i a un cert IGUALITARISME (igualtat d’oportunitats, per exemple). Aquests eren els liberals polítics radicals, favorables al sufragi universal, que entenien la política com a participació de tots, no com un assumpte reservat als tècnics. Contraris, per tant, a la professionalització de la política. Un mateix univers de valors unia republicans, liberals, demòcrates i, inclús, primers socialistes. Aquesta filiació de pensament es va mantenir a Catalunya a través del REPUBLICANISME, excel·lentment connectat amb el sindicalisme, i aquest va a anar a parar a la fundació d’ERC el 1931. Avui en dia, una gran renovació en el pensament polític s’està donant en l’esquerra global a través del republicanisme i de valors com la participació. L’esquerra catalana, ERC, es pot unir al moviment de l’esquerra global aportant la seva pròpia tradició, segrestada durant anys. És clar, nosaltres hem de ser capaços de modernitzar aquesta tradició. No obstant això, l’homologació de pensament que ens proposa Puigcercós és caduc i improvisat. Els actuals dirigents no només ens porten a una crisi política i organitzativa, sinó una gravíssima CRISI IDEOLÒGICA que, personalment, considero alarmant. En el fons, encara que de moment ERC sigui un partit poc polititzat en sentit del debat ideològic, han acabant apareixent contradiccions durant anys soterrades.

Difícilment serà capaç el discurs de Puigcercós d’il·lusionar joves i treballadors en el marc de la crisi econòmica que ens cau a sobre, i el vell somni de construir la casa gran de l’esquerra catalana es pot acabar d’ensorrar del tot. El problema de l’actual govern, doncs, no s’ha de veure únicament en clau nacional, que també, és clar, sinó social.

Cal revisar SERIOSAMENT si realment, i més enllà del dèficit de finançament, moltes de les polítiques de l’actual govern són d’esquerres i van en la línia d'assegurar la igualtat d'oportunitats. I aquesta revisió no la farà l'actual direcció ni la candidatura de Joan Puigcercós.