Cada vegada sembla que hi hagi més gent, metges i infermeres inclosos, que tendeixen a veure la malaltia com a conseqüència del mal comportament de la gent. Ens va passar i ens segueix passant amb la sida, amb la cirrosi, la bronquitis crònica i el càncer de pulmó, entre d'altres.
En els dos darrers casos és encara més flagrant perquè per comptes de ser víctimes de la publicitat i els addictius que les tabacaleres posen als seus productes els fumadors s'han convertit en espècies perilloses que atempten contra la nostra salut.
La malaltia deixa de ser llavors una situació de pèrdua de salut individual per a constituir un intent d'agressió a la salut col·lectiva.
En els dos darrers casos és encara més flagrant perquè per comptes de ser víctimes de la publicitat i els addictius que les tabacaleres posen als seus productes els fumadors s'han convertit en espècies perilloses que atempten contra la nostra salut.
La malaltia deixa de ser llavors una situació de pèrdua de salut individual per a constituir un intent d'agressió a la salut col·lectiva.
I, en aquest sentit, existeix un determinat tipus de professionals de la salut (sortosament no majoritaris, però presents en tots els hospitals i centres de salut) que, emmmasquerats en una pressuposada bondat i dedicació als altres, emeten judicis de valor sobre el malalt i el seu entorn i consideren que la malaltia, de la que barregen causa i conseqüència, és la penitència pel comportament desviat de certes persones. No ho diuen directament, però amb determinades conyetes, i de vegades algun comentari sarcàstic, posen de manifest la hipocresia més absoluta i una manca de respecte amb la que seria bó acabar.
Si algú té dubtes del què parlo, només ha de parar l'orella a la cafeteria de qualsevol hospital, o a l'ascensor, on normalment tots estem més relaxats perquè sembla que ningú no pari atenció a les converses dels altres.
Fer comitès deontològics en les professions sanitàries està molt bé, el del Col·legi de Metges de Barcelona és, certament, modèlic, però en el dia a dia és on l'ètica no solament s'ha de demostrar sinó que ha de constituir una forma de vida o una manera de relacionar-se amb els altres, especialment si han emmalaltit. I això no sempre s'assoleix, per desgràcia.
Si algú té dubtes del què parlo, només ha de parar l'orella a la cafeteria de qualsevol hospital, o a l'ascensor, on normalment tots estem més relaxats perquè sembla que ningú no pari atenció a les converses dels altres.
Fer comitès deontològics en les professions sanitàries està molt bé, el del Col·legi de Metges de Barcelona és, certament, modèlic, però en el dia a dia és on l'ètica no solament s'ha de demostrar sinó que ha de constituir una forma de vida o una manera de relacionar-se amb els altres, especialment si han emmalaltit. I això no sempre s'assoleix, per desgràcia.
A aquesta situació ens hi han portat moltes coses. Una d'elles la secularització de la societat que ha de traspassar a les conductes individuals el concepte de pecat que la religió 'tramitava' i condemnava. Una altra, el fet que els poders públics cada vegada insisteixen més en la culpa individual per evadir responsabilitats seves. Si sembla que la sequera depengui de que tanguis l'aixeta a casa! I també la gent mateixa, de fet, pensar que individualment pots fer quelcom per evitar la tragèdia dóna seguretat i la vida és molt incerta i fràgil. Comprovar que l'atzar hi té molt a veure en tot el que ens passa, desestabilitza. Per això sents, sovint, 'òndia, si no fumava, si no bevia, si nosequè, què devia haver fet?'
Només cal pensar què va passar i passa encara amb el sida. La culpa, del pecat sexual, és clar, que és dels pitjors. Això després de beure d'una cultura que propiciava la llibertat sexual a tutti pleni.
La veritat, no fumo ni bec ni res, però de vegades m'agafen ganes de tirar-me al vici per dur la contrària davant de tanta papanateria.
Jo he perlat de personal sanitari perquè és el que conec millor, però tinc amics i amigues que fan de mestre o professors en escoles i instituts i incorren en els mateixos defectes: buscar una mena d'enemic exterior que alleugereixi la part de responsabilitat que segurament tenen en les coses que no acaben d'anar bé.
Com els polítics que diuen que la culpa és dels ciutadans, que no entenen les raons per les que fan (tan i tan bé) les coses.
I comparteixo amb tu aquestes ganes de llançar-me al vici, només per tocar la pera als papanates.
- Que el professional és culte en la seva feina (tecnològicament) però cada dia més inculte a tota la resta d'àmbits (una espècie d'ase educat). Educació massa tecnicista, mançança d'educació humanista, artística, en valors...
- Que la gent cada vegada més és més individualista, competitiva, acrítica socialment i política, etc., menys creativa i capaç de construir la seva pròpia opinió sobre les coses, menys humana, menys compasiva, menys cooperativa, menys solidària, més domesticada pels poders de la propaganda mediàtica al servei dels diferents poders, més conformista, "més aborregada" (això va en relació a la no capacitat crítica amb els poders d'informació, diaris, televisió, i propagandístics, etc.). Mancança en augment en formació humanista, en valors, en educació psicològica i/o emocional, en treball en grup, etc. (tot això està relacional són les transversals)
Cada vegada més uns polítics al servei de les empreses multinacionals que volen fer-se amb els serveis bàsics dels ciutadans (salut, etc.). Aquest és un tema cabdal, doncs els aparells propagandístics al servei d'aquestes empreses (per exemple, farmacèutiques, clíniques privades, mútues...) eduquen al ciutadà no massa culte ni massa humà en el sentiment que la salut pública és molt deficitària i que els immigrants, els vells, els fumadors, etc. provoquen problemes econòmics i cal privatitzar. Un intent de convèncer per la privatització passa primer per culpar els pacients de la seva malaltia i destruir la creença que la salut de tothom és un deure de l'estat i un dret igualitari pels ciutadans (trencant així, de pas, la idea del repartiment de la riquesa en l'estat del benestar on els que tenen rendes més altes han de pagar més a favor dels serveís públics i socials i implantant la idea que cadascú pagui per allò que necessita per igual, independentment del seu poder adquisitiu). Aquesta manera de pensar és un virus que penetra subtilment i amb intensitat i va cuallant en aquells esperits acrítics, poc cultivats, massa hemisferi esquerre cerebral, poc hemisferi dret per falta d'educació emocional i en valors, etc.
Unes pinzellades així al vol. És una opinió simplement, però cada dia ho tinc més clar.