Dissabte
al migdia d’un maig que gairebé cada dia regala un raig. Em trobo al mig d’un
petit comerç de queviures del meu poble. D’aquells en què encara tens el gust i
l’honor de sentir-te client, perquè et tracten de tu, fins i tot pel nom, i no
et sents una formiga que arrossega un carro de metall entre piràmides de pots
de conserva i enmig d’un univers cada vegada més fred i globalitzat. Miro de
triar un bon vi i veient-ne tants i de tan bons m’adono que és un luxe viure en
una terra plena de vinyes. Sí perquè sé de bona tinta que la Baixa Anoia i
l’Alt Penedès s’estimen des de fa segles, a l’ombra de ceps entranyables. I
perquè tinc el privilegi de viure a tocar d’un Penedès els fruits del raïm del
qual no tenen res a envejar als de la Rioja, del Segre o del Priorat. Amb una
alegria ben nostrada, doncs, trio un Penedès, per allò de jugar a favor dels de
casa, avui que amb la meva parella soparem en una altra casa. Amb l’ampolla a
les mans, l’oïda em demana pas...
Davant del taulell una noia pregunta a la dependenta si té torrons de Xixona perquè la seva família des de Colòmbia s’ha delit en veure’ls a través de la televisió internacional i ara, quan ella és a punt de tornar al seu país per reveure-la, voldria sorprendre els parents amb aquesta menja. La dependenta li diu que només en té quan és temporada i que ara no li’n pot vendre. Una clienta s’afegeix a la conversa (allò que passa en els petits comerços) i li explica que a Barcelona hi ha una botigueta on en venen tot l’any, però que són una mica més cars que a les botigues normals. La jove colombiana respon que tant li fa perquè paga la pena només de pensar en l’alegria que tindran els seus pares. I mentre la clienta i la dependenta li miren de detallar com arribar a aquella botiga barcelonina, la jove colombiana les interromp amb un prec. Els demana que deixin de parlar-li en castellà i que s’adrecin a ella en català perquè així aprendrà de seguida aquesta llengua i farà contenta la professora que li ensenya a Capellades. En sentir-ho una mica més i el Penedès em vau a terra. Ja sé que no m’hauria d’emocionar tant perquè el prec de la jove colombiana hauria de ser normal entre les persones que vénen d’altres països i volen aprendre la llengua pròpia del nostre, però no ho puc evitar i fins i tot em vénen ganes de dir a aquella jove colombiana que jo mateix baixaré a la capital catalana a comprar-li els torrons o que l’acompanyaré encantat si així ho prefereix, i tot plegat de tan feliç que m’ha fet i des del trist convenciment que si hagués de fer el mateix amb cada persona immigrada que reaccionés d’aquesta manera tan bona pel que fa a la llengua catalana, no hauria de fer gaires viatges. I aquest és el mal. En primer lloc provocat per molts i moltes catalanoparlants que, davant d’una persona de fora, sempre els surt de parlar-los en castellà (llengua que en una bona colla de casos els que acaben d’arribar tampoc no coneixen ni un borrall) com si la nostra llengua, l’originària i pròpia de la terra on vivim, fos de segona categoria. I en segon lloc per part de molts d’aquests nouvinguts que tampoc no fan cap esforç per conèixer-la i usar-la com una mitjà en la seva integració al seu nou lloc de residència.
Per sort no és pas el cas de la noia que l’altre dia demanava torrons fora de temporada en un petit comerç de Capellades. Més que res perquè des de la modèstia i des de la senzillesa més absolutes va regalar a tots els presents una autèntica lliçó d’autèntic interès pels productes de cada país, i no només els de Xixona.
Aquesta és una de les fantàstiques persones que aporten evidència contrària als esquemes mentals que tenim afiançats al capiró i que ens porten a interpretar de manera rígida la realitat. No obstant, són interpretats com a excepció de la norma. Espero que no sigui així i que haguessis d'emplenar el dipòsit setenars i setenars de vegades!
Fins aviat!
Josep