Aquest últimes setmanes el finançament és una de les notícies que ocupa dia si dia també un lloc preferent en els mitjans de comunicació. Suposo que haurà sorprés en alguns círcols l'actitud del President Montilla en la defensa (suposo que més pactada amb el seu partit que aferrissada) dels interessos de Catalunya davant l'inici de les negociacions.
Avui mateix el President Montilla, en unes declaracions, ja comença a posar "peròs"en el procés i va preparant el terreny per avisar-nos de que la cosa no sortirà com esperàvem (ell ja ho sabia, Zapatero també ha enviat missatges) i ho fa argumentant que ara és un mal moment per pactar el nou finançament (immersos en una crisi econòmica), i més després que l'Estat s'hagi "menjat"tot el superàvit dels últims anys. El mal moment com ja deia ahir en el meu post és la imatge de feblesa i poca unitat que ha demostrat el Govern català i que els fa anar coixos en qualsevol negociació.
En realitat si el Govern català fos valent no hauria de negociar res en aquests moments. El finançament està recollit en l'Estatut i aquest és una llei que ja va ser pactada, negociada i votada pel Congrés dels diputats i pel poble de Catalunya, per tant en aquests moment el Govern espanyol només ha d'aplicar allò que la llei ja recull.
Respecte a la solidaritat que tant preocupa el PSOE (entre ells tota la cúpula del PSC), els nostres diputats a Madrid, amb els seus vots, han de fer entendre al Govern espanyol que els catalans estem farts de pagar més impostos que ningú i rebre només les escorrialles. Aquesta situació s'ha d'acabar perquè en l'Estat espanyol ser solidari sembla que significa estar sotmesos (els catalans) a una pressió fiscal escanyant que ha aconseguit, any rera any, empobrir-nos cada vegada més davant les autonomies que reben els nostres diners. El sistema s'ha de canviar.
El finançáment que hem d'exigir en aquests moments és el que està escrit en l'Estatut (ni més ni menys), o sigui el 100% del que aquest preveu. El finançament va ser la part més conflictiva de les negociacions amb el Govern espanyol, per tant si en el text es recull que es cedirà a Catalunya el 58% dels impostos especials, a tall d'exemple, no és per casualitat, sinó per que es va negociar i ambdues parts havien calculat el que representava aquest percentatge, uns 5.229M€ de més. I per aconseguir-ho els partits catalans hem d'anar a Madrid amb unitat d'acció, que no vol dir altra cosa que el que s'acordi a Catalunya s'hurà de defensar a Madrid fins les últimes conseqüències (fins i tot els 25 diputats del PSC), de no fer-ho així tornarem a sumar un nou fracàs.
S'atreviran els diputats del PSC ha votar diferent, si fos necessari pels interessos de Catalunya, del que mani el PSOE.? Aquesta és la veritable clau del nou sistema de finançament.
Lo únic bo de que el PSOE estigui a la Generalitat és què s'adoni de que quan CiU demanava més finançament no era victimisme si no necessitat.
Avui per avui els dèficits de la Generalitat són alarmants: A part de les necessitats inflades del dia a dia que ha fet ells hagin convertit el finançament històric obtingut en el pacte del Majèstic en insuficient, volàtil·litat dels impostos transferits a la Generalitat i també de les despeses expansives dels tripartits, posen en serios perill les finances de la Generalitat.
Tenim el que votem.