Bill Murray rep una carta anònima d’una examant anunciant-li que té un fill de vint anys. Aquesta notícia, però, no fa canviar la cara de peix bullit a Bill Murray. Animat per un veí, comença a visitar les seves antigues amants. Són quatre visites que més que res demostren que l’Amèrica blanca és ridícula, estúpida o està perturbada (en canvi, els veïns negres, que feliços i alegres que són!). Hi ha actrius conegudes, com Sharon Stone, que encara continua follant-se tot el que se li posa al davant, o Jessica Lange, que decididament ha de canviar de cirurgià. Bé, Murray no treu l’aigua clara de qui és la mare del seu suposat fill, i després d’una confusió al carrer (s’equivoca pensant que un noi pot ser el seu fill), la pel·lícula s’acaba de cop. Sense aclarir res. Tot una lliçó existencial, diuen alguns. Tota una presa de pèl, dic jo. Feia anys que no veia una pel·lícula de Jim Jarmusch, el màxim representant de l’anomenat cinema independent. L’última havia sigut "Dead Man" (1995), un avorrit pseudowestern que comptava, però, amb l’al·licient de ser l’adéu al cinema de Robert Mitchum. Però ja no en veuré cap més: estic fart de la cara d’estaquirot de Bill Murray, estic fart que els personatges comptin fins a tres abans de parlar, estic fart del simplisme racial i estic fart que amb quatre personatges extravagants em vulguin alliçonar sobre la condició humana.
Broken Flowers és una obra major de Jarmuch. Es tracta d'un viatge interior a la recerca de la transcendència. El personatge interpretat per Bill Murray s'endinsa en el seu passat amorós a la recerca d'una prova fefaent (el suposat fill que va tenir amb una de les seves examants) que li permeti constatar que el seu pas per aquest món ha servit d'alguna cosa. Intenta demostrar-se a si mateix que la seva vida no ha sigut estèril, que ha valgut la pena.
I tot això Jarmuch ho explica de forma pausada, posant atenció als petit detalls, i acompanyant les imatges d'una música esplèndida (com en totes les seves pel·lícules, val a dir-ho).
Per a mi hi ha tres directors que representen, a dia d'avui, el millor cinema que es fa als EUA: Clint Eastwood, el darrer gran clàssic viu que ens queda; Jim Jarmuch, màxim exponent de la renovació del cinema nord-americà dels darrers 25 anys; i David Lynch, l'artista total, el màxim exponent de la revolució que viu el cinema actualment.