per Esteve Mestre i Roigé
Amb tot aquest affaire del PP i de l’ intent de descavalcar Rajoy del liderat per part d’ un diari El Mundo i per part d’un predicador d’ una emissora, dita catòlica, he caigut en la temptació d’ escoltar dita emissora sectària i he escoltat els crits de la bèstia contra els nacionalistes, catalanistes, tripartits, liberals...i tota una sèrie d’ adjectius que m’han esfereït. Realment seria difícil fumar la pipa de la pau amb gent com aquesta...
El mes de gener de 1911 es publicava el número 1 de la revista mensual “El Mestre Titas” (Vademècum del Jaumista), una revista de propaganda carlista. En un article titulat La mona de França, definien i enumeraven qui eren els seus enemics anticlericals. Escoltem la veu d’ un predicador dels inicis del segle XX i comproveu com passen els anys, però el discurs no canvia....
“En primer lloch es anticlerical, tota la gent més dolenta y perduda d’ Espanya.
Difícilment se trobaran mitja dotzena de perdularis que no sien anticlericals de bon grat. L’ exèrcit més nutrit de les tres grans concupiscències de la carn, de la avaricia y del orgull, figura en lloch preferent en el partit anticlerical. Si passem revista a n’ aquest primer cos d’ exèrcit, trobarem en ell:
Tots els que manejen càrrechs públichs exclusivament per a profit propi; tots els soldats promptes a fer traïció a la seva Pàtria; tots els profesors que ensenyen la irreligió y l’ ateisme. Tots los periodistes que trafiquejen ab la calumnia, fent-jo ab tot descaro, venent lo atacar als altres per un grapat de pessetes, prestant-se a les causes més indecents, arribant fins al extrem de sustraure cartes al correu y fer-les públiques en llurs periodichs. Tots els autors de drames y noveles pornogràfiques, ahont sols s’hi respira sensualitat y desvergonyiment.
Els empresaris de balls putiners y teatres deshonestos.
Els amos de burdells y llochs asquerosos.
Els jutges que es torsen, els magistrats que es venen, els procuradors que roben, els usurers que arrenquen lapell del pobre; y en general, els que no respecten lo que és dels altres, ja saquejant les rentes, ja explotant la administració de beneficència, ja abusant dels miserables, y sobretot els que s’ han apoderat vilment dels bens de la Iglesia de Jesucrist.
Les dones infidels als seus marits; els marits que enganyen a les seves esposes, els estudiants que posen els peus a les casotes de perdició; els que s’ entreguen a converses grolleres; els de la vida airada y porca; les noies deshonrades; els jugadors, saragaters y, per dir-ho ab una paraula, els escandalosos.
Els enemics jurats de la Pàtria; els que portaren a Cuba y Filipines a la bancarrota; els que sempre han estat un destorb per lo foment de la ensenyança en Espanya; els qui tindrien barra per vendrens a Inglaterra o Portugal, si això respongués als seus plans sectaris.
Els masons, els heretjes, els socialistes y anarquistes.
Els del Motín, els del Cencerro, els del País, els del Pueblo, els del Liberal, el Heraldo, etc. Els renegaires del Frontó nacional, els bullanguers sacrilechs de Barcelona, Santander, Coruña, etc...
En fi, per acabar la pintura d’ aquest quadro tant negre y fatídich,els capellans apostates; els religiosos renegats, que mentre no s’ han tirat al camí de perdició, sols reben afrentes del partit radical y al llançar-se a la mala vida son aclamats per aquest partit com a àligues de la ciència y del geni”.
Amb tot aquest affaire del PP i de l’ intent de descavalcar Rajoy del liderat per part d’ un diari El Mundo i per part d’un predicador d’ una emissora, dita catòlica, he caigut en la temptació d’ escoltar dita emissora sectària i he escoltat els crits de la bèstia contra els nacionalistes, catalanistes, tripartits, liberals...i tota una sèrie d’ adjectius que m’han esfereït. Realment seria difícil fumar la pipa de la pau amb gent com aquesta...
El mes de gener de 1911 es publicava el número 1 de la revista mensual “El Mestre Titas” (Vademècum del Jaumista), una revista de propaganda carlista. En un article titulat La mona de França, definien i enumeraven qui eren els seus enemics anticlericals. Escoltem la veu d’ un predicador dels inicis del segle XX i comproveu com passen els anys, però el discurs no canvia....
“En primer lloch es anticlerical, tota la gent més dolenta y perduda d’ Espanya.
Difícilment se trobaran mitja dotzena de perdularis que no sien anticlericals de bon grat. L’ exèrcit més nutrit de les tres grans concupiscències de la carn, de la avaricia y del orgull, figura en lloch preferent en el partit anticlerical. Si passem revista a n’ aquest primer cos d’ exèrcit, trobarem en ell:
Tots els que manejen càrrechs públichs exclusivament per a profit propi; tots els soldats promptes a fer traïció a la seva Pàtria; tots els profesors que ensenyen la irreligió y l’ ateisme. Tots los periodistes que trafiquejen ab la calumnia, fent-jo ab tot descaro, venent lo atacar als altres per un grapat de pessetes, prestant-se a les causes més indecents, arribant fins al extrem de sustraure cartes al correu y fer-les públiques en llurs periodichs. Tots els autors de drames y noveles pornogràfiques, ahont sols s’hi respira sensualitat y desvergonyiment.
Els empresaris de balls putiners y teatres deshonestos.
Els amos de burdells y llochs asquerosos.
Els jutges que es torsen, els magistrats que es venen, els procuradors que roben, els usurers que arrenquen lapell del pobre; y en general, els que no respecten lo que és dels altres, ja saquejant les rentes, ja explotant la administració de beneficència, ja abusant dels miserables, y sobretot els que s’ han apoderat vilment dels bens de la Iglesia de Jesucrist.
Les dones infidels als seus marits; els marits que enganyen a les seves esposes, els estudiants que posen els peus a les casotes de perdició; els que s’ entreguen a converses grolleres; els de la vida airada y porca; les noies deshonrades; els jugadors, saragaters y, per dir-ho ab una paraula, els escandalosos.
Els enemics jurats de la Pàtria; els que portaren a Cuba y Filipines a la bancarrota; els que sempre han estat un destorb per lo foment de la ensenyança en Espanya; els qui tindrien barra per vendrens a Inglaterra o Portugal, si això respongués als seus plans sectaris.
Els masons, els heretjes, els socialistes y anarquistes.
Els del Motín, els del Cencerro, els del País, els del Pueblo, els del Liberal, el Heraldo, etc. Els renegaires del Frontó nacional, els bullanguers sacrilechs de Barcelona, Santander, Coruña, etc...
En fi, per acabar la pintura d’ aquest quadro tant negre y fatídich,els capellans apostates; els religiosos renegats, que mentre no s’ han tirat al camí de perdició, sols reben afrentes del partit radical y al llançar-se a la mala vida son aclamats per aquest partit com a àligues de la ciència y del geni”.
