Nota; Ressenya publicada avui al suplement Accents del Diari de GironaPonç Feliu Llansa; En el temps de les fronteres. Brau, Figueres, 2008, 270 pp.
Una de les causes de la fatiga de la novel·la com a gènere és perquè aquesta no pot competir amb la realitat. També perquè en les darreres dècades és difícil trobar bones novel·les (Roman, en francès, diferenciat de la nouvelle, narració més breu de caràcter híbrid entre la narrativa i un conte necessàriament menys complet), perquè sovint els escriptors senten la temptació d’emmirallar-se en excés en problemes existencials i abusar dels focs d’artifici, i s‘obliden d’explicar bones històries, objectiu primer –i qui sap si darrer- cercat pels lectors.
És en aquest sentit que el llibre d’en Pons Feliu juga sobre segur. Narra sobre un fet real, la dissortada història d’un noi rus, afectat de paràlisi cerebral, nascut durant la descomposició de l’imperi soviètic, els pares del qual moren en un tràgic accident i que, malgrat les seves limitacions físiques –suplides per una sòlida fortalesa mental i encomiable capacitat de supervivència- tracta de buscar un destí allunyat de la tragèdia. Paral·lelament, i potser aquí rau bona part de l’interès, els quilòmetres i el calendari que acompanyen el protagonista ens presenten un paisatge desolat –després de la batalla, en termes d’Andrej Wajda-; les restes de l’ensulsiada de la pàtria del proletariat, condimentat per l’arbitrarietat polisèmica de les fronteres.
La fórmula narrativa adoptada per Feliu, escriptor de vocació tardana, tot i que ja amb el bagatge d’un llibre de premisses semblants –L’avi Siset- és el de la biografia novel·lada. I aquest novel·lada adquireix un paper destacat si tenim en consideració que adopta estructures i tècniques homèriques. Al cap i a la fi, la deriva de naufragi en naufragi del protagonista, sempre al llindar entre la vida i la mort, ens acosta a un Ulisses que cerca la seva illa en una odissea inacabable. O potser hauríem de parlar d’un altre precedent literari; Edmundo de Amicis? De fet, l’escriptor italià, a cavall entre romanticisme i realisme, coincident en rerefons amb Feliu Llansa, també traspua un fort component moral al llarg del viatge com a doble procés, el físic i l’interior. De fet, el viatge i els aprenentatges ètics derivats en les trobades amb persones de tot el ventall ètic possible esdevé un component literari a bastament utilitzat. Això no és una crítica negativa, al contrari, és simplement l’ús d’un recurs que, al llarg de la història de la literatura ha demostrat la seva eficàcia. Si establíssim altres paral·lelismes, l’obra també recorda els fantàstics llibres de viatges de Robert D. Kaplan o Ryszard Kapuscinski, amb la descripció de la immensa desolació postsoviètica, entre la crònica social, històrica i política sotmesa a aclaparadors paisatges. En aquest sentit, un dels punts forts és la crònica de la descomposició de l’URSS i la ignominiosa derrota de la guerra freda i el tractament de xoc donat al bloc de l’est en general i a Rússia en particular, de la qual en parla aclaridorament Naomi Klein al seu darrer llibre.
Feliu Llansa consolida la seva competència com a escriptor al seu segon llibre. Hi ha un interès evident en cisellar la llengua literària per anar armant descripcions –diríem que evocacions- en un temps en què aquesta tècnica d’exhuberància sintàctica i visual sembla trobar-se en vies d’extinció. Això no el lliura de cometre alguns excessos retòrics o un cert idealisme narratiu, més enllà del natural. En aquest sentit, el descens als inferns del pressumpte paradís occidental, no exempt de realisme, manté característiques de la narrativa social, a mitges entre la crònica i la denúncia, que també ens remet als actuals temps dickensians, encara que llibres d’aquest interès es trobin avui colgats sota tones de literatura de telèfons blancs o exotismes diversos que inunda les llibreries. Constàncies?, moltes. Des de la del protagonista, fins a l’evidència que el capitalisme dels noranta –el mercat en termes políticament correctes- esdevinguè cleptocràcia organitzada, i acabà amb la despossesió de personatges reals/literaris com l’Eugeni Andreiev, del seu país. L’expulsió de facto com a metàfora, i el viatge més ple de desventures que aventures, acaba generant el desconsol que tan bé Steinbeck dibuixà en la desesperada família de The grapes of Wrath. Deu ser per això que al final, potser com a corol·lari, tal com succeeix als Joad, al final del camí potser es troba Califòrnia, i encara hi ha lloc per l’esperança.
