VilaWeb.cat

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Desembre 2008 »
dl dt dc dj dv ds dg
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031    
 
mfonope | divendres, 30 de maig de 2008 | 20:32h

El concurs de contes ha canviat d'ubicació. La nova adreça és: http://contes.foroespana.com/index.htm

Aquest setmana le normes consistien a escriure una narració on els arbres tinguessin un paper important i on hi hagués un flashback.

 
La nouera

El terrer del formiguer sembla com una maquineta amb les serradures de llapis escampades al voltant. No és gaire lluny d’on s’aixeca la majestuosa nouera que regna al mig del pati. De dins el cau en surt un corriol de formigues negres i petites que s’enfila tronc amunt fins a la primera branca que penja per sobre del pou. A la branca l’àvia Cisqueta en perd el rastre, però les imagina feinejant atrafegades. L’Anna i el Maiol les deuen destorbar cada vegada que salten fins a la branca per fer el “Tarzan”. Els petits miren a veure qui arriba més lluny. Pugen al banc del pati, que queda encara més a la dreta de la nouera, salten per gronxar-se a la branca, i es deixen anar amb tot l’impuls per caure a prop d’on hi ha la Gemma.

La Gemma prova de trencar nous davant d’aquella pedra gran i plana que sembla que sempre ha estat allà, al costat de la paret, per a aquesta funció. Deixa les nous a sobre de la pedra i les colpeja amb un martell amb compte de no picar-se els dits una altra vegada, perquè ja els té ben adolorits. Ho fa amb tanta cura, que ha de picar diverses vegades contra la nou abans d’aconseguir trencar-la. De tant en tant s’aixeca i pren un pal llarg que algun dia havia fet de mànec d’escombra. Evita de passar pel mig del grup de mosques i altres insectes que volen tontament en cercles a sota el capçal de la nouera i amb el pal pica contra les branques per fer caure alguna nou. Cada vegada que en fa caure alguna, ha de córrer a agafar-la perquè la Laika, la gossa de casa, també té interès a gaudir del mateix berenar.

“Ja n’ha agafat una altra” la Cisqueta somriu per sota el nas veient l’esforç inútil de la Gemma per arribar-hi abans. La Laika fuig com esmunyint-se d’unes mans que proven d’arrabassar-li el tresor conquerit. Se’n ve depressa fins on hi ha la troca de llana de l’àvia, trenca la closca amb les dents i s’ajau per escurar el fruit de la nou subjectant-la amb les potes del davant. Sembla mentida la traça que hi té. L’àvia es queda embadalida mirant la troca i pensant en tot els jerseis que ha teixit. 


Són tots al menjador amb la taula gran parada amb les tovalles de festa, perquè avui és l’aniversari de la Cisqueta. És un dia especial, perquè el fill gran, que porta mig any fent el soldat a Cadis, té una setmana de permís i ha d’arribar d’un moment a l’altre. Truquen a la porta i tots fan un bot d’impaciència. El Joan va a obrir la porta i tots s’aboquen a l’entrada per veure arribar el Josep. La Cisqueta és l’única que s’ha quedat asseguda a la cadira fent com ha fet sempre durant aquells sis mesos: esperar pacientment la tornada del fill. Després de saludar germans, cosins i tiets, el Josep arriba davant la seva mare. Porta un jersei de llana i un test a la mà d’on en surt un petit tronquet amb una incipient fulla. 
—Què és això?— fa la Cisqueta. 
—Una nouera. 
—Però si ja en tenim prou, d’arbres al jardí! 
—No, que aquest servirà perquè ens faci ombra a la casa. La Cisqueta no vol fer un lleig al regal que acaba de rebre, però no n’està gens convençuda. 

 
L’àvia Cisqueta deixa uns moments de fer mitja per mirar-se el tronc de la nouera que s’alça més amunt del terrat. La capçada, en forma de cercle, abasta tot l’enrajolat del pati, des de la casa fins al pou, on comença el jardí. Les fulles són llargues, verdes i brillants, i les nous, encara un pèl verdes, desprenen una suau olor a iode que s’escampa per tot el pati. Els fills de la seva petita continuen fent el “Tarzan” i pelant nous. L’àvia Cisqueta li costa de creure que un dia rebutgés aquell arbre petit que li va dur el fill gran. Durant tots aquests anys, l’arbre ha estat el seu còmplice en observar els esdeveniments familiars: els fills que s’han fet grans i s’han casat i l’arribada dels néts. L’arbre comparteix amb ella la tasca de governar la casa i sap que quan ella falti, la nouera continuarà allà, sobrevivint generacions i protegint els habitants de la casa.