A aquestes alçades de curs, escric això el dia trenta de maig, és a dir
a les acaballes d’aquest curs 2007-08, encara no disposem del currículum
definitiu del batxillerat nou, el de la LOE (Ley Orgánica de Educación), cosa que no seria especialment greu, si
no fos que els nostres alumnes de quart d’ESO s’hi han de preinscriure ara, i
els hem d’orientar perquè triïn la modalitat que més els convé i les matèries
optatives que siguin més adequades als seus interessos. El Departament
d’Educació sembla disposat a no treure’l fins ben entrat el mes de juny, cosa
que no facilita gens les coses, i més si tenim en compte la necessitat
d’organitzar el curs 2008-09, i els aspectes conflictius que presentava la
proposta de currículum de batxillerat LOE, com ara la reducció d’hores de
llengua catalana, que passen de tres a dues setmanals.
Aquesta deixadesa no és nova i, potser no ens hauria de sorprendre.
Històricament, el Departament d’Educació o d’Ensenyament, tant li fa el nom, ha
tret les instruccions dels cursos següents al mes de juny, cosa que no facilita
gens la planificació dels cursos als equips directius dels centres. Però, des
que hi ha el conseller Maragall, els canvis de sistema, l’any passat de l’ESO
segons la LOGSE a l’ESO segons la LOE i enguany del batxillerat, no es
confirmen fins al mes de juny. No sé si es deu a la confiança que volen
demostrar cap al col·lectiu de docents i, especialment, als seus equips
directius, o si es tracta, més aviat d’una negligència interessada.
Algú pot preguntar-se en què em baso per parlar de negligència
interessada, doncs crec que sembla tractar-se d’una voluntat clara de no deixar
temps de maniobra. Com que ja estem prou atabalats tancant el curs que acaba i
preparant el nou, no hi ha possibilitats de resposta, i se’ns aboca a una mena
de política de fets consumats. Sembla ser que aquesta és la política del
Departament d’Educació. Mentrestant s’omplen la boca parlant de renovació,
qualitat i altres conceptes abstractes, contestats dia sí i dia també per la
pervivència del fracàs escolar, especialment a la secundària obligatòria, i per
uns indicadors objectius (informe PISA o proves de competències bàsiques) que
no parlen de progressos, sinó de reculada generalitzada en els rendiments i les
competències del nostre alumnat.
Mentrestant ens omplen les aules de cables, ordinadors, canons
connectats als ordinadors, pissarres interactives i altres delicadeses
tecnològiques, d’això que en diuen TICs, tot per dir que fan coses, mentre
tothom sap que les eines bàsiques de l’escola són, com ha estat sempre, el
guix, la pissarra, el llapis la goma, el paper i, sobretot, les ganes
d’aprendre i d’ensenyar. Les altres coses són accessoris més o menys útils i
aparents, que poden incidikr d’alguna manera en els resultats d’alguna part de
l’alumnat, però que no poden substituir les ganes d’aprendre, ni el respecte
per la feina dels educadors i pels companys d’aula.
Per facilitar les coses o, dit
d’una altra manera, per embolicar encara més la troca o el pati, van canviant
cada dos per tres el marc general del sistema educatiu: la LOGSE, la Llei de qualitat i
la LOE, en menys de vint anys. Amb
els elements de modificació i canvis de distribució d’algunes matèries que s’hi
ha fet en aquest temps. Tot plegat, ha fet que els ensenyants ens convertíssim
en una mena de devoradors de normativa escolar, de teories pedagògiques i
contrateories, i de tot un seguit de retòrica que no ha ajudat, o si més no
així sembla ser que ens ho diuen els resultats, a millorar el rendiment dels
nostres alumnes. Hem dedicat molt temps a reorganitzar tot el sistema, a
canviar el nom de les coses (matèries, assignatures, àrees, crèdits...), a
sacralitzar allò que havíem fet sempre, com el tractament de la diversitat, com
si no hi hagués hagut nivells diferents a les aules des de sempre, per
continuar obtenint unes taxes de fracàs escolar força considerables. Hem
rebaixat l’exigència al mínim, i encara se’ns demana, molt sovint, de
rebaixar-la més, hem assistit a cursos de reciclatge per a la reforma que no
aportaven gairebé res de nou que no haguéssim après amb l’experiència
professional. I tot això per a què ha servit, perquè es degradés la
consideració social dels docents, perquè la societat es desentengués del procés
d’educació, i el delegui a l’escola amb la valoració dels valors, les normes o
les actituds i amb noves matèries com educació per la ciutadania i altres
aspectes que potser haurien d’adquirir-se en altres àmbits com la família i la
societat.
El resultat ha estat una escola que forma analfabets funcionals en
moltes coses. Que han après a alienar-se del resultat del seu treball, com fem
tots quan ens anem passant els neulers de l’escola a casa, de casa a l’escola
i, tots a l’administració. Però és que sospito que fa massa temps que estem
encaparrats en un univers de termes, conceptes, experiments, canvis i altres
coses que ens allunyen dels destinataris de la nostra feina. També sospito que
tots plegats no estem a l’alçada de les circumstàncies, començant per
l’administració educativa amb les seves negligències i retards, i acabant pels
professionals moltes vegades desbordats i superats per un mitjà que no ens és
gaire favorable. Per acabar-ho d’adobar hi ha un marc cultural que no valora
l’esforç i la superació personal, que només valora l’èxit immediat i no
transmet valors consensuats. Amb això tots ens alienem dels resultats del
nostre treball i de les nostres responsabilitats, cosa que afavoreix més una
sensació del campi qui pugui que del treball rigorós en funció d’uns objectius
clars.
Potser va essent hora que tots ens hi posem una mica més, començant pel
Departament d’Educació. El que hi ha en joc és el futur, perquè darrera del
fracàs escolar treu el nas el fracàs social.
Records a la família.
Salut i República,
Carles Macian