Els balls i entremesos de la Festa Major de Reus, 1/30.
Text extret del web de la Festa Major de Reus d'Etnocat.
Etnocat autoritza la lliure reproducció dels continguts,
amb finalitats educatives, culturals o informatives.
www.etnocat.org
El ball o dansa de Mossèn Joan de Vic és una de les manifestacions festives més singulars del seguici reusenc. És una dansa parateatral, a l'estil de les antigues moixigangues, amb un fil argumental que segueix la cançó que interpreten els balladors.
Malgrat el seu nom, aquest ball no fa referència a cap personatge d'Església. El títol de mossèn correspon aquí al d'un senyor que torna de la guerra i, en morir, la família no té ni per enterrar-lo. Mossèn Joan de Vic representa el contrari de l'heroi triomfant que torna de la batalla. La dansa tenia un aire burlesc, com ho indica aquesta descripció del 1792:
"Seguían luego dos danzas de Mossen Joan de Vich con mascarillas, de particulares. En este baile, Mossen Joan y demás danzantes llevaban un bastón y hábitos largos de estudiante con una máscara ridícula de largas narices, consistiendo la danza en hacer Mossen Joan las más estrañas figuras e imitando los demás, cosa que como se comprenderá se presta a toda clase de ridiculeces."
La indumentària dels balladors és de dos colors alternats -en l'actualitat, lila i blanc- van emmascarats, amb un barret amb cintes de colors i en una mà porten un bastó i en l'altra, una cobertora de gerra d'oli, rodona, de fusta, simbolitzant, ambdós elements, l'espasa i l'escut. Amb aquests dos objectes piquen i fan un so al ritme de la música que acompanya la dansa amb flabiol, tamborí i sac de gemecs. Mossèn Joan de Vic -potser pel nom- ha acabat sent identificat amb un personatge religiós, porta una mena de barret de bisbe i un bàcul. (segueix...)
Historiadors com Andreu de Bofarull o autors costumistes com Antoni de Bofarull van aplegar notícies d'aquesta dansa reusenca al primer terç del segle XIX. A més dels balladors actuals, antigament hi sortien també un àngel i un diable, però els personatges que coneixem i veiem avui són mossèn Joan i els qui ballen al seu voltant, colpejant rítmicament els bastons i les cobertores, i que, al final, el porten a les espatlles quan mor. La dansa, a Reus, acaba actualment així. Les versions de la dansa que descriuen Milà i Fontanals o Joan Amades apunten una construcció humana final que figura l'enterrament de mossèn Joan.
Aquesta dansa, com gairebé totes les de l'època, era portada per un gremi, que se'n cuidava de mantenir-la i de pagar els balladors. Aquest era dels sabaters, tot i que alguna vegada consta més d'una colla, aquesta pagada per particulars.
Les primeres notícies documentals que tenim de la dansa són de finals del segle XVIII.. Cap a mitjan segle XIX es deixà de ballar. Es va reincorporar a la Festa Major el 1983.
Aquesta dansa es basa en una cançó, de la qual en coneixem diverses versions, algunes de les quals es poden recollir encara avui de la tradició oral. A l'actualitat, els balladors en canten la primera part, que ja va ser anotada per Antoni de Bofarull al segle XIX.
La lletra de la cançó, que explica el retorn de Mossèn Joan de la guerra, diu així:
D' on veniu vós ara,
mossèn Joan de Vic;
d'on veniu vós ara
tan trist i afligit?
- De la guerra!
Què hi feieu a la guerra,
mossèn Joan de Vic,
què hi feieu a la guerra
tan trist i afligit?
- Peleiava!
Amb qui peleiàveu?
- Amb els moros!
Mireu que us mataran.
- Que m'enterrin!
I segueix:
On us enterraran?
- A la teulada!
A la teulada no hi ha terra.
- Que n'hi portin!
D'on la portaran?
- De l'hort!
Els fills com ho faran?
- Que treballin!
Si no els donen feina?
- Que captin!
Si no els fan caritat?
- Que robin!
Als qui roben els pengen.
- Així s'estiren!
.png)
.png)
Ha esta molt bona idea la d'iniciar aquesta sèrie dedicada als diferents elements festius en un mes com aquest en què celebrarem la nostra estimada festa major amb tots els nostres estimats elements festius.
Com dic sempre, agafa les imatges o material que et convingui, sense demanar permís, en les teves passejades pels indrets del Dimoniet.
I sobre el tema Gegants, certament es veu que hi qui llegeix o interpreta més enllà del que és un toc de crítica amb unes bones dosis d'ironia i bon humor (una cosa no està renyida amb l'altra) i s'agafa les coses com un atac personal, sense ser-ho.
En fi... en aquestes reflexions típiques que molts tenim quan s'acaba el cap de setmana i fas una mica de repàs mental del desenvolupament de la setmana que s'acaba, avui m'ha vingut al cap aquella cançoneta dels Gadegang que diu alló de... si et cou és que pica!
Dit sigui amb ironia, bon humor i sense ànim d'ofendre a ningú. També podríem dir allò de.. qui li piqui que s'ho rasqui!
;)