La República democràtica del Congo, ex-Zaire, ex Congo Belga... tercer país del continent africà més extens en territori, importador net, propietari de grans reserves de Coltàn ; mineral imprescindible per occident, propietari d’una de les reserves naturals més importants del món...Tot i així, el país amb capital a Kinshasha, viu sumit en la pobresa; l’índex d’analfabetisme és alarmant, roçant el 50%, i la seva població té una esperança de vida que no supera els 46 anys. Es calcula que 38 congolesos moren al mes. El país segueix patint les conseqüències de les guerrers que han trasbalsat la regió centrafricana durant els últims anys. La última, d’elles anomenada també guerra mundial africana.
La RDC, on actualment i governa el partit de J. Kabila no ha aconseguit recuperar la estabilitat dins les seves fronteres. La violència assola regions com Kivu del nord on la població civil es veu obligada a exiliar-se. Les lluites internes entre l’exèrcit governamental i les guerrilles que han quedat actives després dels conflictes s’han cobrat ja gairebé 2 milions de vides. Morts que es sumen als 4 milions de víctimes de la guerra.
La situació de la població civil és alarmant. Al Congo es parla de violacions masives, execucions de pobles sencers, infanticidis, reclutaments d’infants per a convertir-los en agressius soldats, esclavitud sexual i fins i tot feminocidi. Les dones al Congo viuen amb la por de ser violades. En el millor dels casos, ser violades convencionalment es el millor que els pot passar. Els abusos i les tortures a les que es veuen sotmeses són brutals . I l’edat no ja és garantia de protecció. És coneixen casos de nadons violats amb armes de foc fins a la mort.
No es per morbo que s’escriuen aquestes coses. No per captar més lectors. Es simplement una constatació de la realitat. Enmig de tot el caos politic, de tots els tràmits burocràtics entre el país i les superpotències, enmig de les lleialtats a Estats Units i els contractes miners amb China, enmig de tanta legalitat, la població continua morint en un país ric.
Les ONG ajuden, i els Africans pobrets, com diuen les nostre avies han de confiar la seva seguretat a aquest organismes per que el seu gobern té altres temes més importants que els seus ciutadants.
