El topònim Pitxerí o Pitxirí, segons la documentació dels senyors d'Olocau, és del segle XIV. Som en una antiga vila romana. Diu Ferran Zurriaga que molts dels masos del Camp de Túria són damunt de viles romanes. Aquesta en concret, ens parla de la importància de l'explotació del vi. Som damunt un celler romà, cella Vinaria, del segle I i II, que potser explica la nostra afecció històrica al cultiu del vi, malgrat que fa molts anys que vam arrancar les vinyes per dedicar-nos a les misèries del monocultiu de la taronja, per a la salut i riquesa de Fontestat i altres espavilats del mondongo agrari valencià.
Pitxerí o Pitxirí, el Tollo, la Maimona, lloc de viles romanes, després alqueries, masos, ara mateix de futur incert: urbanitzacions, PAI's o pitjors endemismes de la ciutat que pugen a l'interior com una cultura urbanística que, alerta, ha frenat l'expansió. Momentàniament.
Per ací passa la vereda Xurra (assagador), camí que possiblement van seguir Jaume I i el seus cavallers i soldats per baixar les tropes al Puig. Vell camí de ramats, de tradicional pas de pastors i ovelles, camí dels Aljubs, vell camí de Llíria cap a Morvedre.
Venia el rei amb mil mules carregades de queviures, d'atifells, des de Sarrion, Aragó, havia baixat a Alcubles, en destinació al setge final a la ciutat.
A penes el mestre ens explica els detalls del Llibre dels Fets a la nostra comarca, damunt la vila romana, el cel es torna amenaça contra cristians i sarraïns. Decidim de córrer cap al mas del Capellà, a Olocau, possible vila romana també, i sort tenim d'aquest recer. Cinc minuts després plou a cànters.
Un vi celestial, de gerres i botes, de bocois, de trulls, de premses, de cuiros que els homes carretejaven als cellers de cada casa, a Olocau, a Bétera, a Llíria, vinyes que van anar desapareixent, com ho va fent aquest món rural que avui caminem.
Pitxerí o Pitxirí, el Tollo, la Maimona, lloc de viles romanes, després alqueries, masos, ara mateix de futur incert: urbanitzacions, PAI's o pitjors endemismes de la ciutat que pugen a l'interior com una cultura urbanística que, alerta, ha frenat l'expansió. Momentàniament.
Per ací passa la vereda Xurra (assagador), camí que possiblement van seguir Jaume I i el seus cavallers i soldats per baixar les tropes al Puig. Vell camí de ramats, de tradicional pas de pastors i ovelles, camí dels Aljubs, vell camí de Llíria cap a Morvedre.
Venia el rei amb mil mules carregades de queviures, d'atifells, des de Sarrion, Aragó, havia baixat a Alcubles, en destinació al setge final a la ciutat.
A penes el mestre ens explica els detalls del Llibre dels Fets a la nostra comarca, damunt la vila romana, el cel es torna amenaça contra cristians i sarraïns. Decidim de córrer cap al mas del Capellà, a Olocau, possible vila romana també, i sort tenim d'aquest recer. Cinc minuts després plou a cànters.
Un vi celestial, de gerres i botes, de bocois, de trulls, de premses, de cuiros que els homes carretejaven als cellers de cada casa, a Olocau, a Bétera, a Llíria, vinyes que van anar desapareixent, com ho va fent aquest món rural que avui caminem.
Que és el cas contrari de la lluita adversa d'Alcoi amb el tèxtil, amb la lluita contra l'adversitat geogràfica més extrema. En 1812 ja hi havia telers impulsats pels rius Molinar i el Serpis, a partir del now how proporcionat per la Real Fàbrica de Paños, molts d'anys abans que ho feren Sabadell i Terrassa. Hi tenen l'habilitat de distribuir-se el mercat tancat español entre el sud (pobre) peninsular (de baixa filigrana) amb els vallesans occidentals que atrapen la meitat nord (ric) amb un producte més depurat.
D'ací el caràcter proteccionista enfront dels lliurecanvistes de REUS (ametles i avellanes) i BORRIANA, París i Londres. Totes dues amb la mateixa bufa en la dita, i no és una casualitat.
La burrera de la dreta sociològica és antològica, però la de l'esquerra tampoc no anem massa lluny, no !
Com diria aquell: tots plegats tenim el que ens mereixem.
Cordialment.
All have a why.