A escoles i instituts circula una llegenda urbana. Si els centres educatius fan córrer la veu que alguna iniciativa, canvi o innovació beneficia clarament els resultats acadèmics, automàticament l’administració educativa fa el possible per eliminar-lo o neutralitzar-lo. “Si va bé, no ho diguis en veu alta”, sembla la consigna repetida a les sales de professors. Les accions dutes a terme pel Departament en aquests anys motiva aquesta creença. Allò que funciona o funcionava bé, i no s’adiu a polítiques d’aparador o minuts de no-do al telenotícies, s’ataca. En canvi, els invents sense experimentació, els canvis no fonamentats sobre anàlisis rigoroses, les transformacions dictades a cop de decret i que no fan altra cosa que parar boig equips directius i claustres, complicar la vida de les escoles, i en inútil malbaratament d’esforços, no paren de créixer
Només cal recordar alguns exemples. L’escola rural, vaixell insígna de la qualitat educativa, la nostra particular escola finlandesa i model que hauria d’ésser de referència per al sistema educatiu, va veient minvar els seus recursos i qüestionada la seva existència. Algun responsable la va titllar, amb un cert to despectiu “la limusina del sistema” per justificar la desinversió materialitzada en una constant retallada dels criteris de plantilla. Els centres de persones adultes, amb una admirable feina social de capacitació laboral i humanística, han vist com el seu necessari creixement ha estat sabotejat. El batxillerat nocturn, espai de segones oportunitats que ha donat, fins i tot, un president al país, és ferotgement atacat. Algunes programes realment útils com els punt edu, han vist retallada la seva dotació de personal. Les aules d’acollida, cada vegada millor organitzades, es veuen cada vegada més qüestionades. En canvi, proliferen un seguit de projectes i “invents” de difícil justificació, fonamentats en l’opacitat, l’absència de criteri i massa sovint desconnectats del propi claustre de professorat.
De tota manera, si ha hagut alguna iniciativa ubicada entre l’absurd, la inutilitat i l’estupidesa, és la sisena hora. Sense definició, ni interès ni precedents pedagògics, sense plans d’experimentació, ni continguts, ni avaluació prèvia ni la més elemental planificació, la seva aplicació no difereix d’una plaga de llagostes, que, allà on arriba, devasta l’organització dels centres i absorveix la major part dels recursos destinats a l’escola pública, en detriment del conjunt del sistema educatiu. El pitjor del cas és que l’administració, no només ha sentit les crítiques provinents de la pròpia inspecció, sinó que coneix a la perfecció les avaluacions encarregades, i elaborades per prestigiosos grups d’investigadors universitaris, o la fundació Jaume Bofill. Encara que en les conclusions s’intenta disfressar el desastre amb bones i retòriques intencions de futur, l’anàlisi és inapel·lable: Només un 9 % del professorat la considera “positiva o molt positiva”, el 84% dels docents la suprimiria, ha causat greus problemes d’organització interna, ha facilitat l’entrada massa ràpida de docents poc experimentats, es detecten més problemes de fatiga a l’alumnat, l’aplicació s’ha fet de manera improvisada i confusa, i sobetot, allà on s’ha establert, la mesura ha anat en detriment de fórmules organitzatives que sí havien mostrat la seva eficàcia (s’estima que els desdoblaments milloraven entre un 8-12 % el rendiment acadèmic de l’alumnat, mentre que ja se sabia que més hores de docència no incrementa el nivell).
Davant de la ceguesa educativa, plantegem un repte al Departament. El comminem a fer una avaluació rigorosa i independent de la mesura més polèmica de les darreres dècades. Que seleccioni cent centres públics de primària de tot Catalunya que abastin l’ampli ventall de les escoles catalanes en la diversitat de la seva sociologia i tipologia. D’ells, que cinquanta mantinguin la sisena hora com a fórmula d’organització horària. Els altres cinquanta, amb recursos humans equivalents i cinc hores de docència, s’organitzin autònomament per optimitzar la seva acció educativa i activitats convencionals d’atenció a la diversitat. Que s’estableixin protocols d’avaluació rigurosos, basats en termes estadístics i supervisat per experts independents amb presència internacional per determinar quina resulta la millor fórmula organitzativa, a partir d’idèntics recursos emprats. Que tots plegats en podem treure les conclusions corresponents (qui escriu aquest article pot estar equivocat, i es veuria en l’obligació de rectificar púbicament, farà el Departament el mateix?). Crec que això és el mínim que pot exigir-se a una administració educativa d’un país democràtic, entre altres coses, perquè la societat reclama transparència, i que no se l’enganyi amb mesures electoralistes. Que potser la LEC no parla de rendir comptes i de la cultura de l’avaluació? Potser cal que tothom s’apliqui aquesta màxima, i sense excepcions!
En cas contrari, continuarà mantenint-se aquesta rumorologia conspirativa que corren per les sales de professors, amb les quals iniciàvem aquest article i que expressen la profunda desconfiança que es respira vers l’administració. Segons això, per a molts docents hi hauria una conxorxa de les classes mitges i mitges altes que tractarien d’evitar una escola de les escoles més equitatives de la UE per tal de blindar unes diferències socials creixents al país. L’escola pública, un dels darrers reductes de l’estat del benestar i que fa possible la igualtat d’oportunitats, resulta una nosa creixent per al reforçament de les diferències socials perseguit pels més ben situats, que cerquen evitar la competència dels més desafavorits.
Que comenci algú a moure fitxa...
D'acord Ustec?