A quatre dies del superdissabte, s'imposa l'anàlisi seriosa, rigorosa i no sectària de les quatre candidatures a ocupar la presidència i la secretaria generals de l'històric partit republicà.
La militància d'Esquerra gaudim d'una situació immillorable, inèdita en el panorama polític català: podem escollir les persones que ocuparan la presidència i la secretaria generals del nostre partit mitjançant un sistema d'eleccions primàries. Em consta que és una situació francament envejada per altres militàncies com la convergent o la socialista, que normalment s'han d'empassar el nom de la persona que ha d'ocupar el càrrec de responsabilitat en qüestió i que ve dictat directament "des de molt amunt". Han de dir amèn, els pobres.
Tenim la sort de pertànyer a un partit republicà carregat d'història i de tradició assembleària (ben pocs partits poden atribuir-se aquests epítets), i ple de gent inquieta i carregada d'idees. Dediquem aquesta anotació a disseccionar breument les quatre candidatures (ordenades des de la que menys compta amb les meves simpaties fins a la que més s'adapta a la meva manera de pensar) i a homenatjar les vuit persones candidates, que porten un munt de setmanes explicant els seus programes per tots els Països Catalans, i als equips que els han donat suport.
(Hi ha més info)
Reagrupament: els rondinaires
El fenomen Reagrupament va entrar en escena en el seu moment com un pop en una tenda de vaixelles, repartint nates a tort i dret contra tothom, i això ja va ser comentat des d'aquest bloc. Posteriorment han endolcit les seves crítiques, però malgrat tot el seu discurs conserva encara un cert to d'acritud. En general mai no m'han engrescat els seus plantejaments, sobretot per la manera com construeixen el seu discurs: "O estàs amb mi, o estàs contra mi", vénen a dir alguns. Podem tenir tots plegats discursos diferents, això es obvi, però la forma com defensen les seves idees és massa sovint poc elegant, per dir-ho suaument.
Tot i amb això, hi ha actuacions positives en el seu programa: la defensa de l'assemblearisme i la participació de la militància, o la potenciació de les sectorials, per exemple. El pitjor: la seva fixació per l'eix nacional, que en el fons es tradueix en una gran obsessió per pactar amb CiU; de fet, tant la federació convergent com els seus poderosos mitjans afins veneren amb devoció el senyor Carretero. Fixeu-vos, si més no, a la vostra secció local, sobre qui són els carreteristes: oi que no es diferencien gaire per edat i estatus de la majoria d'assistents a un mítin de l'Artur Mas? Doncs no en parlem més.
El pitjor del pitjor, però: m'ha arribat que algunes persones afins al carreterisme volien que els resultats de les darreres eleccions estatals fossin dolents per a ERC, si era possible els pitjors de la història. Em consta que es va obrir cava en alguna secció local... No pots pertànyer a un projecte i alhora voler ensorrar-lo. Després del congrés, hauríem de ser capaços de desterrar alguns sectarismes.
Gent d'Esquerra: continuïsme
La candidatura Puigcercós-Ridao és una candidatura potent, això és indubtable. Puigcercós és un monstre polític, en el millor sentit, i el meu admirat Joan Ridao una persona molt ben preparada i amb una capacitat de treball desbordant. Alhora, però, també cal dir que és la candidatura que compta amb el suport de l'aparell del partit, que no ha sofert massa variacions des de 1996. És, per tant, l'opció que representa el continuisme.
Destaquem en positiu del seu programa el Pla de modernització d'Esquerra i el Pla de conciliació laboral i política, així com l'aposta seriosa pel concert econòmic el 2010. Tinc bons amics i amigues que donen suport aquesta candidatura, gent molt pencaire en l'àmbit territorial i sectorial; per altra banda, també conec persones que amb un indissimulat sectarisme gairebé sempre destinen part del seu temps a desacreditar persones d'altres sensibilitats (o afavorir els de la seva), en comptes de treballar per al partit i contra els nostres veritables adversaris, que són els altres partits. I sobre l'assemblearisme, cal dir que alguns partidaris d'aquesta candidatura van ser-ne els màxims detractors fa quatre anys, a Lleida.
Com a negatiu, també cal esmentar la tendència que tenen tots els aparells del partit a controlar la informació i fer-ne ús. Conec algun cas de companys i companyes que van ser "consultats" per tal que avalessin la candidatura de GdE abans ni tan sols que estiguessin penjats els PDF de recaptació d'avals (abans del consell nacional de finals d'abril, si mal no m'erro). També tinc coneixement d'algun company o companya de la causa de GdE que, gran despistat/ada, no s'havia inscrit encara al Congrés i va ser trucat perquè ho fes la tarda del 14 o el matí del dia 15, data límit d'inscripció... Lleig, lleig... Després del congrés, hauríem de ser capaços de desterrar algunes disfuncions.
Esquerra Independentista: innovació de debò?
A mi el discurs d'EI m'agrada, ho confesso. És innovador, netament d'esquerres, amb inquietud per construir un autèntic sindicalisme nacional i un enfocament sobre com mantenir el conflicte polític amb l'Estat francament interessant. Partidaris de conformar una executiva nacional d'unitat plural, l'equip que acompanya Bertran i Renyer també és prou prestigiós: Paluzie, López Bofill, Dellunde, el meu admirat Xavier Hernàndez...
Tot i amb això, no les acabo de tenir totes. Ja sabeu, la llegenda urbana que parla de la creació d'EI des de l'aparell del partit per evitar la fuita de gent descontenta cap a RCat, i després la versió que propagaven les mateixes veus de l'aparell: l'Uriel ja no és recuperable... Doncs bé, els bons amics de GdE que conec estan segurs de la seva recuperabilitat, si s'escau. Una bona amiga que milita a l'Eixample m'explica que allà, els companys i companyes d'EI s'han aliat amb GdE i RCat per evitar que les candidatures portabellistes tinguin bons resultats, bé sigui a l'hora de votar una executiva comarcal, bé sigui a l'hora de designar consellers i conselleres nacionals. Sincerament, no me n'acabo de refiar. Vull esperar a veure què passa després del Congrés per comprovar si l'Uriel i les persones que li donen suport són recuperables o no per a la causa de les persones que porten molts anys controlant les regnes del partit. Després del dia 7, estarem ben amatents a les polítiques d'aliances.
ERC Futur: Renovació i unitat
La candidatura d'Ernest Benach i Rafel Niubò està plena de bones idees, però sobretot tenen un model de gestió del partit nou, i voldria remarcar algunes línies del seu programa que m'agraden: l'impuls de la cultura republicana del partit, que es tradueix, per exemple, en un model de partit no dirigista i molt més participatiu, i en una ERC en xarxa, no centralista, en què la informació flueix arreu, i el debat i les decisions abracen totes les sensibilitats. Especialment m'agrada el que ells anomenen la gran oportunitat democràtica que representen el superdissabte i el Congrés, una oportunitat per a la unitat, la il·lusió, el treball en equip i la participació de totes les veus que formen ERC.
Benach aporta experiència institucional i un tarannà dialogant i equànime. Niubò, eficàcia de gestió, tenacitat, capacitat de lluita. La seva candidatura presenta un somni engrescador: el projecte del 2014, la consulta articulada pel dret a decidir que ens ha de permetre recuperar la il·lusió del partit i de la gent. Per tot plegat donaré suport a la candidatura d'ERC Futur, i votaré l'Ernest Benach com a president i Rafel Niubò com a secretari general d'ERC.
La campanya ja s'acaba: felicitem totes les candidatures!
És evident que hem de felicitar la Rut, en Joan (Carretero), en Joan (Ridao), en Joan (Puigcercós), l'Uriel, en Jaume, en Rafel i l'Ernest, i totes les companyes i companys que han participat directa o indirectament en el suport a les seves candidatures. Ens poden agradar més o menys els programes dels quatre projectes, però tots tenen aspectes positius, idees aprofitables i persones capacitades per ocupar responsabilitats a la futura executiva nacional. Tothom ha treballat molt, s'ha fet un esforç considerable per bastir projectes ideològics i traduir-los en actuacions concretes. Aquesta situació és francament envejable des de les altres forces polítiques, i a les persones militants de base d'ERC, que ens agrada viure amb passió la política, ens ha permès gaudir d'una ocasió excepcional per contrastar idees.
Ara és l'hora d'exercir el nostre propi dret a decidir. Participem massivament el dia 7 de juny, i això ens reforçarà com a partit davant la societat catalana. Alguns ens volen en crisi permanent. La nostra resposta ha de ser la maduresa democràtica, una executiva nacional unida i on s'aplegui el bo i millor de cada candidatura, i una ponència ideològica que en reculli els millors projectes per al futur. Encarem amb valentia i tenacitat els reptes de l'ERC del futur.
(Imatge: ACN)
