Els espanyols celebren la guerra del francès, que ells en diuen d'una altra manera, com un esdeveniment patriòtic on ells són els bons, i guanyen als francesos, que són els dolents. És normal i no sorprèn ningú. El que no entenc és que el discurs oficial català sigui reproduir la versió espanyola: res més lluny de la realitat!Com recorda Vilaweb, sota l'imperi napoleònic el Principat recuperava les institucions d'autogovern perdudes el 1.714. Des de París es creava un estat satèl·lit que protegís la seua frontera meridional: s'instaurava la senyera com a bandera nacional, es creava la peceta i es decretava el català única llengua oficial i de l'estat. Per no parlar de Menorca, que amb la caiguda de l'imperi napoleònic s'annexionaria per primer cop a Espanya, acabant amb un segle excepcional en els camps científic i artístic, que no es tornaria a repetir.
L'especialista Gustau Adzerias diu que el projecte napoleònic s'inspirava en el model confederal de l'Imperi català medieval, i era formar els Estat Units d’Europa amb tots els reialmes, principats i grans ducats amb identitat històrica. El pensament polític de Napoleó recolliria la tradició de Còrsega, oposada a la cultura política de castellans i francesos: jacobina i unitarista.
Una manera meravellosa de crear un estat confederal.
en qualsevol cas, reivindico un cert revisionisme per explicar la història des d'una òptica auto-centrada..