Quan s'acosta el Congrés d'un partit, i Convergència no n'és excepció, els periodistes corren a buscar què diu l'un o l'altre per intentar resumir amb quatre ratlles la posició de cadascú. I, és clar, quan es tracta de qüestions de pensament polític o d'estratègia, no és fàcil que una frase faci honor a la veritat.
A mi m'han citat correctament quan diuen que he dit que m'avorreix el debat independentista dins de CDC. No tinc cap crítica al missatger: és el que he dit. Però imagino que qualsevol persona entendrà que tinc algun pensament més, i lleugerament més profund sobre el que vull pel meu país, i pel partit en el que milito.
Un bloc no és un lloc per escriure una conferència política. Però si que pot ser un lloc per aclarir un parell de coses. La primera, que tinc un respecte immens per tots aquells que volen un Estat propi per a Catalunya. Els hi reconec no sols el dret a defensar-ho, sinó que reconec plenament el dret de Catalunya, com a nació, a tenir-lo, aquest Estat. Però que algú reconegui el dret al divorci no l'obliga a treballar per trencar amb la dona i començar un règim de visites amb els fills. I ara per ara, aquesta no és la meva alternativa, ni la de la majoria dels catalans, ni -fins ara- la del meu partit.
I d'altra banda, crec sincerament, honestament, amb la mateixa honestedat de l'independentista més serè, que mentre dediquem tantes energies a aquests debats existencials i semifilosòfics, estem deixant passar moltes oportunitats, ara, avui, aquí, per millorar el nostre país, per fer-lo fort, competitiu, pròsper, socialment compromès i respectuós amb la seva diversitat, amb l'educació que es mereixen i de la que depèn el nostre futur, i amb el respecte que correspon a l'ambició dels qui l'habitem. Un país a l'alçada dels nostres reptes, reptes que no es decideixen aquí, i que no són només nostres: globalització humana, econòmica i cultural, immigració, canvi climàtic, desertització. És clar que la identitat nacional de Catalunya és una part del nostre projecte com a poble. El debat sobre la independència i sobre qui és i qui no és un bon català, un català més català que l'altre, un bon patriota i un mal patriota, sobre què volem decidir en plebiscit o si encara respectem la democràcia parlamentària, pot seguir tant com alguns ho desitgin, i amb més o menys coherència personal. Però, per favor, que no ens consumeixi tantes energies, ni ens impedeixi perdre un tren, el del progrés col•lectiu, que no ens espera, ni a Catalunya ni als catalans.
El respecte: “Tinc un
respecte immens per tots aquells que volen un Estat propi per a
Catalunya.“ Se suposa, no? El que hauria trobat
escandalós és que no respectés això.
Crec que amb afirmacions com aquesta es desdibuixa allò que
és el respecte. M'hi refereixo després.
El dret i l'exercici del dret:
“Però que algú reconegui el dret al divorci no
l'obliga a treballar per trencar amb la dona i començar un
règim de visites amb els fills.” Impecable. Recordo que
aquesta mateixa idea la va explicar Patrícia Gabancho al
debat que es va fer a 8TV, conduït per Josep Puigbó,
sobre si Catalunya
vol ser independent. Si vostè també el reconeix,
benvingut a la colla. Però el problema és que l'Estat
espanyol no ens el reconeix i ens obliga a la il·legalitat.
En aquest sentit, vostè que treballa a les institucions
europees, podria fer alguna cosa perquè el dret sigui una
realitat. Quan arribi el dia de votar, voti per continuar dins
l'Estat espanyo, que hi té tot el dret i ningú no li
ho retraurà. Però li prego que lluiti perquè hi
hagi democràcia en aquest punt, que no faci com si ja n'hi
hagués i que no s'aprofiti d'un status quo que beneficia el
seu posicionament personal.
La mentida: “Ara per ara,
aquesta no és la meva alternativa, ni la de la majoria dels
catalans, ni -fins ara- la del meu partit.” La seva opció
ha quedat clara. Quan parla del seu partit (diu partit i no
coalició), si ho preguntem a Artur Mas ens dirà que el
mandat de CDC és la plenitud nacional; si no és un joc
de paraules per distreure la canalla, això vol dir la
sobirania, la independència que dóna ser estat. Si no
ho veu així, li prego que ens expliqui en quin text del
partit es basa, en qualsevol cas, per rebutjar-ho. Si es refereix a
una majoria de la militància, precisament ara que ve un
congrés és el moment ideal per preguntar-ho, per saber
com ho veu la majoria de militants. Pensi que les coses canvien amb
el temps i la majoria que ahir no existia pot existir avui o demà.
Però l'altra afirmació que fa, la que afecta la
majoria de catalans, és falsa. Si tenim en compte la darrera
enquesta
de la UOC, són més els qui votarien a favor de la
independència que no pas els qui hi votarien en contra. Si
prenem els BOP del CEO, són més els qui pensen que
Catalunya hauria de ser un estat que no pas els qui pensen que
hauria de ser una comunitat autònoma. Malgrat tot, això
només són enquestes i l'única manera de saber
si existeix aquesta majoria que apunten és fer una consulta
amb una pregunta concreta. Per això no es pot afirmar que
aquesta majoria no existeix.
L'excel·lència:
“Mentre dediquem tantes energies a aquests debats existencials
i semifilosòfics, estem deixant passar moltes oportunitats.”
Jo no veig enlloc un debat existencial ni semifilosòfic. Veig
un debat democràtic, de projecte polític, de futur
institucional. I li podria dir que trobo ofensiva la seva valoració,
però no li vull fer perdre el temps amb això. Vostè
parla de “millorar el nostre país, per fer-lo fort,
competitiu, pròsper, socialment compromès i respectuós
amb la seva diversitat” i això em fa pensar en
l'excel·lència: no es tracta de dedicar moltes
energies a les coses sinó de dedicar-s'hi bé. Per això
és important no perdre el temps parlant en va d'un respecte
que se sobreentén; és important posar els mitjans
perquè els dret es puguin exercir i denunciar-ho quan no es
permet exercir-los; és important no fer afirmacions que no
són certes, que són fruit d'una valoració
subjectiva, apriorística, al marge de les dades, afirmacions
tendencioses que ens poden portar a actuacions desenfocades. La
pregunta que cal fer-se és: aquest país seria millor,
més competitiu, més pròsper, més
socialment compromès i respectuós amb la seva
diversitat i, en definitiva, més preparat per a tots els
reptes que vostè comenta si tingués un estat propi que
no pas si continua dins un estat que no el considera com a tal sinó
com una província? Abans de respondre, li recomano que
llegeixi Catalunya sota Espanya
d'Alfons López Tena.
La confusió: “El debat
sobre la independència (i sobre qui és i qui no és
un bon català, un català més català que
l'altre, un bon patriota i un mal patriota), sobre què volem
decidir en plebiscit o si encara respectem la democràcia
parlamentària, pot seguir tant com alguns ho desitgin.”
Tots aquests debats que vostè converteix en un de sol són
debats diferents. M'he permès de posar entre parèntesi
allò que és sobrer i que ens podem estalviar perquè
no interessa a ningú. Així no hem de perdre temps ni
energies i podem anar per feina. Hi afegiria, només, que
decidir una cosa en plebiscit no exclou el respecte per la
democràcia parlamentària. És important fer una
anàlisi afinada per resoldre el tema amb garanties.
Bàsicament la meva opinió és un eco de la de l'Alfons al comentari "Jo també sóc de CDC i independentista". Posar el progrés del nostre país a un platet de la balança i la independència a l'altre em sembla que és acte de miopia.
Pugui's creure que volem la independència per construir castells, forjar moneda pròpia i designar comtes i barons? No. Entre altres raons volem la independència per tenir un aeroport de primera, ample de vies ferroviàries europees i les infrastructures que podem pagar. Qui cregui que això ho podrem veure amb Espanya a sobre és que espera tenir una vida llarga fora mida. Tot això que ara reclamem no ens ho deixaran tenir fins que signifiqui un retràs respecte Madrid i Europa.
Per tant, senyor Guardans, cregui que si tenim la voluntat de fer-ho, podem brandir forces per ocupar-nos del progrés que puguem assolir en la situació de dependència actual però també per la nostra independència que ja està al caure. On hi veu vostè la juxtaposició?
Jo no penso deixar que ens passi per davant cap tren de progrés col.lectiu, però per la llibertat de Catalunya i per obtenir el nostre propi estat penso consumir tanta energia com sigui capaç.Com van fer els meus avis, com van fer els meus pares, com espero que facin els meus fills.
Fixa' t on arriba la contaminació linguística que persones catalanoparlants de sempre no diuen els pronoms febles,a tot i arreu hi posen "en la" "en el" i mai diuen "a" o "amb" i ja fins i tot quan diuen "me falta" "me toca" enlloc de "em falta" "em toca", per aquest camí tots parlarem catanyol d' aquí quatre dies, si no reaccionem.
Respecte d'Irlanda, en qualsevol cas dubto molt que pensin que sota sobirania anglesa els aniria millor. Es tracta de tenir estat com més aviat millor per poder fer totes aquestes polítiques que necessitem perquè continuï el nostre redreçament cultural i lingüístic.
Què ens ofereix més garanties per al futur de la llengua i de la cultura? L'Estat espanyol o un estat propi?