Tres anys després d’El pianista, Roman Polanski va triar aquesta famosa novel·la de Charles Dickens per fer la seva divuitena pel·lícula. La tria no és casual: Polanski, als deu anys, va fugir de Polònia després que els seus pares fossin internats en un camp de concentració nazi. Oliver Twist, orfe de pare i mare, té aquesta mateixa edat quan fuig cap a Londres, amb sabates massa grosses i bevent aigua dels bassals que ha deixat la pluja. El to és molt contingut, sense excessos melodramàtics. Oliver només plora al final, quan ja ha sortit de penalitats i visita Fagin a la presó. Abans, està tan concentrat a sobreviure que no té temps per a les llàgrimes, només pensa en emmotllar-se el millor que pot a cada nova circumstància. El personatge de Fagin, el jueu geperut que recull nens del carrer per fer-los servir de lladres, és vist amb ulls més comprensius que en altres versions de la novel·la. Fagin explota els nens, sí, però també els salva; d’aquí l’agraïment final d’Oliver Twist, molt emotiu. Rodada a Praga, la pel·lícula recrea amb brillantor el Londres de l’època. Això, més l’indubtable talent com a director de Polanski, fa que aquest film es pugui equiparar al gran Oliver Twist que David Lean va fer el 1948, amb Alec Guinness com a Fagin.
