Aquesta setmana una de les notícies més comentades fou la proposta de la consellera Geli de contractar, amb caràcter d’urgència, facultatius estrangers. La raó adduïda era la preocupant carència de professionals de la medicina en un moment en què hi ha entre un i dos milions més de resdidents al Principat, respecte només fa una dècada. La demanda venia acompanyada d’una proposta encara més polèmcia, que aquests nous professionals importats de països amb formació diversa no haguéssin d’esperar l’homologació pertinent.
Ja s’ha comentat que el dèficit de metges i infermesres ha estat propiciat per l’estúpida política laboral-liberal que ha fet de la medicina una professió precària per a la sanitat pública, i que els criteris productivistes i mercantilistes han generat un malestar mèdic profund. El contrast amb els sanitaris que han marxat a altres països a la recerca de millors condicions laborals és un exemple de com ha anat tot plegat, i que revela que la nostra administració és capaç de qualsevol cosa amb tal d’actuar amb intel·ligència en l’única mesura possible; millorar les condicions de treball del col·lectiu.
Ara bé, el que passa a la sanitat catalana, potser és espectacular, tot i que només la punta de l’iceberg. Us vaig a explicar dos fets verídics sobre un afer tan delicat com el transport escolar.
Fa pocs anys, vaig acompanyar un grup de nens en un autobús contractat, a Barcelona. Primer havíem d’anar al Museu d’Història Nacional, i d’allà, al Laberint d’Horta. El viatge va anar bé fins entrar a la capital. De seguida vaig percebre que anàvem en una direcció que no pertocava. Era evident que el conductor s’havia perdut. Res greu que no passi sovint a les excursions, i que jo mateix faig sovint. Atesa la meva condició de barceloní, la tutora de quart em va demanar que indiquès la direcció al conductor. Tot seguit vaig descobrir, astorat, que el conductor, d’algun país de l’est, no en sabia parlar ni castellà, ni anglès, ni francès, ni italià. I, quan l’indicava, l’home no m’entenia. Vam estar donant voltes i voltes al voltant de Barcelona –que tampoc no és una ciutat massa complicada per al trànsit, fins que, amb l’ajut exclusiu del meu dit vam arribar a la direcció. Dies després vaig assebentar-me que la companyia no havia renovat el contracte dels conductors nacionals, amb experiència, i havia contractat búlgars per pràcticament la meitat dels ingressos, i el que és encara més fort, fent cas omís de la normativa vigent pel que feia a descansos del personal. A això se’n diu “fer-se ric jugant amb la seguretat dels passatgers”.
El segon cas me’l va explicar una antiga companya de classe. Aquesta vegada els conductors eren equatorians. Em van explicar que el viatge fou traumàtic, perquè era evident la incompetència del conductor, el qual, a més, ultrapassava la velocitat màxima permesa. A les indicacions d’alguns dels professors, encara va respondre de males maneres. Dies després, a aquesta companya, un conegut seu, que treballa a trànsit, després de relatar aquestes circumstàncies amb la intenció que tingués conseqüències, va explicar que era habitual permetre a conductors estrangers, sense l’homologació del permís de conduir específic d’autobusos, que poguessin treballar “de manera provisional”, tot possibilitant, amb diners públics, que alguns d’aquests conductors es poguessin treure el permís oficial. No resultava inhabitual que molts d’aquests xofers suspenguéssin reiteradament les proves organitzades per Trànsit, tot palesant la seva incompetència viària. Afegia, a més, que se sabia que a determinats estats llatinoamericans era habitual “comprar carnets”, de manera que no era impossible que alguns d’aquests conductors portaven per primera vegada vehicles tan pesants... i carregats de criatures.
És evident que la cobdícia empresarial i la negligència de les autoritats pesen més que el sentit comú. Si en aquest país hi ha un nombre d’immigrants superior al de la mitjana europea, no és pas per les grans oportunitats que ofereix un país escassament productiu, sinó per la gran tolerància davant l’economia submergida, el poc respecte a les condicions laborals, i el menyspreu que caracteritza bona part de les empreses respecte del nostre país.
En aquest sentit, els “autobuseros” de Barcelona, els de 2008 i els de 1936 –que van saber autogestionar el transport metropolità amb eficiència- són un exemple a seguir.
