mfonope |
dissabte, 7 de juny de 2008 | 19:07h
Aquesta setmana s'havia d'incloure en el conte el fragment en negreta. No podia aparèixer ni com a inici ni com a final. Aquest fragment pertany a la novel·la La conxorxa dels enzes de John Kennedy Toole.
Per segona vegada en el blog escric sobre els fets de Nova Orleans. Es veu que el que hi va passar em devia afectar, però, a més, tinc un altre motiu, i és que la novel·la de Toole té com a escenari aquesta ciutat.
Nova Orleans —Ei, Richard que véns?— cridaven des de fora el pati. El Richard va sortir mig adormit.
—Oh, quin dia més divertit, avui. Tu ets una gitana, Timmy un mariner. Aquell policia meravellós un artista —el jove suspirà—. És com el dimarts gras, i jo em sento tan fora de lloc. Vaig ara mateix a casa a posar-me alguna cosa maca—. Va tornar a entrar a la casa i en va sortir al cap d’una estona disfressat de superman.
—Tio, d’on has tret aquesta disfressa?— va preguntar la Cyntia.
—He recordat que la tenia a les golfes. Fa pudor a pols, però com a mínim no fa pudor a podrit.
—Ja ho pots ben dir. Anem!
Van pujar als quatre per quatre i es van dirigir fins a l’estadi de futbol americà. Els bonys dels carrers feien dringar les ampolles d’alcohol que duien al darrere com per engrescar el trajecte.
A l’estadi s’hi havien format grups reduïts de gent ocupant el camp i les graderies. Molts, en homenatge a la ciutat, anaven disfressats encara que fos amb quatre parracs que devien haver trobat en qualsevol racó de la ciutat. S’hauria dit que estaven allà esperant que algun grup musical comencés el seu concert, però els acudits, les bromes i les rialles sonaven com mancades d’energia.
El grup del Richard va trobar un racó on fer la seva festa particular. La conversa amb aquells amics d’escassament una setmana es va encetar fluïdament com si es coneguessin de sempre. Parlaven amb certa nostàlgia dels restaurants francesos i dels locals de jazz més emblemàtics de la ciutat com si hi haguessin anat sempre junts.
—Allà una vegada hi vaig veure tocar el Harry Connick, Jr.— va dir el Timmy que s’havia assegut molt a prop de la Cynthia i que ara li tenia la mà per l’espatlla.
—Jo al Little Louisiana hi vaig veure tocar el seu pare— va dir el policia.
Mentre parlaven el Richard es mirava amb enveja la nova parella que s’estava formant. Ell en aquells moments també tenia una enorme necessitat d’afecte i pensava en el dia amb que es retrobaria amb la seva germana i el seu cunyat.
El Tomas va treure alguna cosa de sota la jaqueta. Era un cadell de bòxer
—D’on l’has tret?— va exclamar la Cynthia amb sorpresa.
—Me l’he trobat aquest matí en l’aparador d’una fruiteria.
—Té nom?
El Tomas va fer un gest afirmatiu amb el cap.
—Katrina.
Quan van sentir aquell nom va ser com si a tots els haguessin clavat una agulla emmig del cor.
—Katrina— suspirà algú.
—Sí. L’huracà es va endur moltes vides, però a mi m’ha portat aquesta femelleta.
—És un bon nom— digué el Richard.
Llavors es van adonar que des de lluny arribava el fil de veu d’algú que havia començat a cantar el Barres i estrelles. De mica en mica la gent aplegada a l’estadi s’hi va anar afegint. El grup del Richard també s’hi afegí. Tots ploraven. Ploraven de dolor per tots els amics i familiars perduts; ploraven per Nova Orleans, la que havia estat la ciutat més alegre dels Estats Units; ploraven per l’angoixa acumulada durant tots aquells dies; i ploraven de vergonya, perquè el govern del seu país, amb qui confiaven plenament, els havia abandonat en la fam i en la misèria durant tots aquells dies.
