Tots els colors dels verds van
pujant de to i els reguerots esgarrapen els camins que encara no han rebut el
baptisme de l’asfalt. La regadora de gotes gruixudes o l’aspersor de fines
gotes micronitzades ens mostra l’estat d’humor dels cumulo-nimbus, i quan en el
seu interior hi ha baralles entre els del corrent de dalt i els del corrent de
baix, els espetecs guerreres de la tronada ressonen com corns de guerra,
acompanyant els estrips fugaços que esquincen amb milers de volts la volta que
tenim per sostre.
Aquestes demostracions de força,
que no reivindiquen res, sinó la vigència d’unes lleis fetes “per se”, que cap
manaia ens ha imposat, és un dels pocs consols que tenim, doncs les lleis que
els manaies ens imposen a nosaltres res poden en contra elles, els núvols i les
tempestes, ells i elles son el nostre Robin Hood.
Han caigut gratuïtament del cel
hectòmetres cúbics d’aigua, en tan poc temps, que han deixat en ridícul els
esforços inútils i multimilionaris dels xarlatans que ens prometien l’aigua en
un cove. Els enginyers estan dessolats, les grans companyies d’obres públiques
masteguen rocs, els fabricants de ciment i ferralla es venen al diable per tal
que estronqui l’aixeta, però l’aigua venç al foc.
Qui ho diria que els mes poderosos
estiguin inermes front a la filagarsa del vapor d’aigua condensat i a
lleugeresa del vent arremolinat que bat aquest tros de terra?
No se’ls veu contents als
decretadors de la sequera a l’hora de desdecretar-la. Haurien d’estar
alleugerits i en canvi el seu posat es adust i reticent, s’han hagut de fer
enrere d’un Real Decreto per real decret del cel obert on els veïns feia dies que
veiem clar la barrabassada de fer una canonada on hi passaria –deien- una pixarada de l’Ebre cada vint anys.
L’espectacle de l’entrada a port,
sota la pluja, de vaixells amb la panxa plena d’aigua dolça era una imatge de
pel·lícula de Fellini que segurament s’ha volgut estalviar, encara que sigui
llançant per la borda els diners del contracte signat amb les navilieres.
Homes de poca fe, ateus confessos
que us heu donat a les pregàries per la puja, desesperats, sabeu que és allò
que mes m’admira de vosaltres com a governants?.
La vostra
gomositat, sou xiclet, adaptable, enganxós, deformable, inalterable. Heu
perdut el sabor i només queda la goma, us masteguem fins a desencaixar-nos les
mandíbules, fins a la tendinitis de les barres, ja no obrim la boca i seguiu
amagats en els intersticis del queixals, aplanats, presents, sou els nostres
Alien.
Ens hem rendit, us heu rendit.
Rendició!? No, és una treva, guerra de posicions, de trinxeres, un estat
de cabreig inacabable, sense solució.
Només la pluja que cau ara, una
tarda mes, avui dissabte no ens destorba la feina. Tota la setmana, quan hem
hagut de plegar i aixoplugar-nos mentre els urgències se’ns acumulen l’he
maleïda mes d’un cop, a cop calent, quan m’ha deixat amarat mentre acabava allò
que no es pot deixar a mitges, quan la teulada patinava, quan els degoters
vessaven l’aigua que les canaleres embossades no engolien. Aigua per l’amor de
deu, som aigua, mentre hi ha aigua hi ha esperança.
Serem hidratats o potser acabarem podrits?
Xe quin comentari li deses a d'aquell ! Josep de debò. Ets genial !
hahahhahhahahhaahhhh xe queeeeeeeeeeee boooooooooooooo !
Domesticat, que voleu que us digui !