jaumeciurana |
diumenge, 8 de juny de 2008 | 18:12h
(Continua)
La darrera nit al peu del Haramukh, fou molt penosa; no hi valien les tasses de tè, ni el whisky calent per reconfortar-nos, ni ens treia de l'ensopiment l'amable conversa dels Sharma, ni la parla quasi familiar d'en Madrazo. La primera claror del dia ens trobà a tots desperts, esllaguits i opresos; al tracar-se de pujar al cim més alt, sols en Whitenack i en Recolons formaren entre els blancs i un parell de guies s'oferiren a acompanyar-los tan enllà com poguessin; els Sharma amb uns quants criats, davallaren cap a terres més baixes, i jo em vaig quedar a pintar, sol,..amb els policies i el ramat de portadors arraulits damunt la neu, esperant que el sol portés un xic de tebior. El dia, entre aquella munió desconeguda, a més de tres mil metres d'alçada i amb els espectacles que desfilaven davant els meus ulls, passà ràpidament. L'eixida del sol daurà aquelles solituds, fent sorgir a alçàries increïbles, pic i més pics, en interminable enfilall; de les valls baixes de l'Himàlaia en pujava blavosa la boira lleugera de la nit, en columnes gegantines begudes pel cel d'un blau com mai més penso veure'n cap de més pur. De tant en tant, de la munió de coolies s'aixecava una remor de baralles, ofegades per l'amenaça xisclada pels policies, i amb aquesta distracció i un grapat de tasses de tè, arribaren els dos atrevits companys, quals guies porucs els havien abandonat ben a la vora del campament. De pressa i corrent s'arreplegà tot, els portadors carregaren els sacs, paners i caixes i quasi corrent baixàrem fins a la primera conca sense neu. La tornada, un cop reunits amb els Sharma, fou semblant a l'anada, sense el delit del desconegut que ens impulsava amunt durant els primers dies de l'excursió; com al pujar, en els poblets, havíem de recórrer al dret de requisició i ben bé amb la força, per fer-nos vendre gallines, ous o llegums; aquella gent no volia saber res amb els europeus, i només se sotmet per la persuació de la violència.
