Dissabte, 7 de juny, falten cinc minuts per la una del migdia. La meva companya i jo ens dirigim, a peu, cap al local d'ERC a Vilafranca del Penedès, a votar.
Passem davant les finestres de la seu del partit, apuntalades degut a l'estat ruïnós de l'edifici, i no podem evitar sentir una gran tristesa. Quantes hores hi hem passat, aquí, quantes idees hem intentat dur a la pràctica, i quanta mala llet hem hagut de suportar.
Ara, ni tan sols no hi ha cap rètol que ens indiqui que es tracta de la seu d'un partit polític. Es veu que algú el va arrencar i, des d'aleshores, el deteriorament segueix, inexorable...
Passem davant les finestres de la seu del partit, apuntalades degut a l'estat ruïnós de l'edifici, i no podem evitar sentir una gran tristesa. Quantes hores hi hem passat, aquí, quantes idees hem intentat dur a la pràctica, i quanta mala llet hem hagut de suportar.
Ara, ni tan sols no hi ha cap rètol que ens indiqui que es tracta de la seu d'un partit polític. Es veu que algú el va arrencar i, des d'aleshores, el deteriorament segueix, inexorable...
La porta és oberta, hi entrem.
El local està brut, deixat, no hi trobem gaire gent. Ningú, tret de l'amic Toni, no ens dóna la benvinguda, ningú pregunta per la Roser, com ve essent habitual.
Almenys, pensem, aquest cop no han canviat de vorera!
Un cop ens hem preparat els sobres, entrem a la sala on han disposat les urnes. Fa uns anys, la Montse, en Jordi R., en Jordi C i jo mateix ens vam passar tot un cap de setmana pintant el local, ens vam divertir, ho vam fer de cor, sense esperar una festa. Ara, la decadència és present a tots els racons (i en tots els sentits) i el ressentiment ha trencat l'encant, la màgia de pujar aquelles velles escales per anar a fer política.
En Pep, el regidor d'Esquerra a Vilafranca, ens saluda a distància. Ens diu que hi ha molta participació. Quanta?, preguntem. Cinquanta persones, respon el Pep.
La Montse i jo ens mirem i preguntem el percentatge que això representa. La resposta evidencia el "bon" moment del partit a l'Alt Penedès.
Votem.
Ens demanen el carnet, d'acord amb el reglament. Miro a la Montse, de reüll, i sé que li està costant força allargar la ma.
Ja no saben qui som? No se'n refien?
Suposo que les dues preguntes tenen una resposta afirmativa.
Ens acomiadem. Ens responen, fredament.
Marxem i, quan passem per davant de la bústia, la Montse fa el gest de deixar el seu carnet. Li demano que no ho faci i se'l guarda a la butxaca.
Ens prometem, tot sortint, que aquest cap de setmana farem una carta explicant els motius que ens han portat a donar-nos de baixa.
No esperem resposta, tampoc no ens cal.
Cap resultat no pot canviar aquest ambient, aquesta situació.
Ho acceptem i marxem a casa.
El local està brut, deixat, no hi trobem gaire gent. Ningú, tret de l'amic Toni, no ens dóna la benvinguda, ningú pregunta per la Roser, com ve essent habitual.
Almenys, pensem, aquest cop no han canviat de vorera!
Un cop ens hem preparat els sobres, entrem a la sala on han disposat les urnes. Fa uns anys, la Montse, en Jordi R., en Jordi C i jo mateix ens vam passar tot un cap de setmana pintant el local, ens vam divertir, ho vam fer de cor, sense esperar una festa. Ara, la decadència és present a tots els racons (i en tots els sentits) i el ressentiment ha trencat l'encant, la màgia de pujar aquelles velles escales per anar a fer política.
En Pep, el regidor d'Esquerra a Vilafranca, ens saluda a distància. Ens diu que hi ha molta participació. Quanta?, preguntem. Cinquanta persones, respon el Pep.
La Montse i jo ens mirem i preguntem el percentatge que això representa. La resposta evidencia el "bon" moment del partit a l'Alt Penedès.
Votem.
Ens demanen el carnet, d'acord amb el reglament. Miro a la Montse, de reüll, i sé que li està costant força allargar la ma.
Ja no saben qui som? No se'n refien?
Suposo que les dues preguntes tenen una resposta afirmativa.
Ens acomiadem. Ens responen, fredament.
Marxem i, quan passem per davant de la bústia, la Montse fa el gest de deixar el seu carnet. Li demano que no ho faci i se'l guarda a la butxaca.
Ens prometem, tot sortint, que aquest cap de setmana farem una carta explicant els motius que ens han portat a donar-nos de baixa.
No esperem resposta, tampoc no ens cal.
Cap resultat no pot canviar aquest ambient, aquesta situació.
Ho acceptem i marxem a casa.
Els sentiments i les percepcions de cadascú són els que són i no m'hi ficaré pas. Ara, sí que voldria dir que en Carretero ha demanat públicament, a la web de Reagrupament, que ningú no deixi el partit. És evident: en unes altres eleccions internes, en un altre congrés, els exmilitants no serviran de res als qui des de dins estan començant a redreçar la situació. Cal una mica més de paciència i prendre les decisions en fred. Abandonar el vaixell ara no duu enlloc. D'altra banda, no tots els locals estan tan malament. Ànims!
Cordialment.
Els sentiments i les percepcions de cadascú són els que són i no m'hi ficaré pas. Ara, sí que voldria dir que en Carretero ha demanat públicament, a la web de Reagrupament, que ningú no deixi el partit. És evident: en unes altres eleccions internes, en un altre congrés, els exmilitants no serviran de res als qui des de dins estan començant a redreçar la situació. Cal una mica més de paciència i prendre les decisions en fred. Abandonar el vaixell ara no duu enlloc. D'altra banda, no tots els locals estan tan malament. Ànims!
Cordialment.
Una abraçada a tu, a la Montse i a la Roser.
En fi, així és la política.
Una abraçada!
D'ERC no n'hem d'esperar que en sigui la única flama que ens porti a la independència..això ha de recaure a "el poble català".
En tot cas, ERC és una eina més. I, com tot, té cicles i moments bons i dolents. En els 75 anys d'història del partit, n'hem passat de totes!