En aquesta pel·lícula, com a Casablanca, hi ha un escenari exòtic -aquí, la Martinica- amb un bar que concentra tota l’acció. També hi ha un pianista, però no es diu Sam sinó Cricket i és interpretat pel gran Hoagy Carmichael (com canta "Hong Kong Blues"!). No s’acaben aquí les semblances: també hi ha el conflicte entre la França ocupada i la França de Vichy, la presència d’un patriota d’una peça i, esclar, un americà neutral (Humphrey Bogart) que s’acabarà apuntant a la resistència. L’envoltori, doncs, és el mateix que a "Casablanca", però el to és molt diferent. Aquí, els guionistes -Jules Furthman i, ep!, William Faulkner- i el director Howard Hawks despatxen la trama política de manera rutinària -no se la creu ningú- i concentren totes les energies en el flirteig entre Bogart i Bacall. Quins diàlegs, quins jocs de mirades, quins posats! Pura mítica cinematogràfica, ni rastre de realisme. Espectacular debut de Lauren Bacall, que més que una dona real interpreta la dona ideal segons Howard Hawks. El film és irregular, i lamento haver de dir que Walter Brennan, com a amic alcohòlic, més aviat em fa nosa; però quan Bogart i Bacall es dediquen a la contemplació i admiració mútues la pel·lícula és incomparable. O sigui, que no es pot comparar a cap altra.
Curiosament la pel·lícula es basa en una novel·la d'Ernest Hemingway amb el mateix títol, encara que la versió final no té massa res a veure amb la narració de l'escriptor de Chicago.
Gràcies per endavant.
No estic gens d'acord que Walter Brennan faci nosa. Va ser un gran actor de repartiment, especialment en pel·lícules de l'Oest com Riu Vermell, del mateix H. Hawks, o Terres llunyanes, d'Anthony Mann.
Sí, esclar que Brennan era un gran actor. Jo només parlava del seu personatge en aquesta pel·lícula concreta. És un personatge molt pobre, que l'únic que fa és acompanyar Bogart com un gosset i demanar-li beguda.