Quan per fi trec
momentàniament el nas cibernètic pel Submarí Terrestre després d’una setmana d’escandalosa
improductivitat, sorprenc a un parell d’okupes –catàleg d’Ikea en mà–
prenent-ne les mides, sospesant la viabilitat d’alguns dels envans. És el
perill de deixar que el temps faci de temps. I és que m’agradaria fer desfilar
del meu cos les molècules que es dissolen de mandra quan els hi reclamo el traç
de l’escriptura, o bé em presenten raons de feina i horaris inexcusables davant
la impertinència de la pàgina en blanc. Sóc un fervent partidari de fer
perdurar les partícules del meu organisme que supuren mots i reclamen lectures.
Però, és clar, això, explica'ls-hi a aquestes rastes amb certificat de tercer
curs a distància de malabars i diàbolos d’importació, que la propietat privada
–com la solitud del lavabo del qui va restret– és la cèdula d’habitabilitat
sagrada, orgànica, de tot aprenent d'escriptor...
