La
directiva aprovada ahir amb nocturnitat per la Comissió Europea, permet els
diferents governs incrementar la jornada laboral fins a les 65 hores. Tot i que
aquesta encara ha d’ésser aprovada pel Parlament i que això implica que cada
govern tindrà la llibertat d’aplicar-la o no segons la seva conveniència, la
mesura és ben simptomàtica del grau de democràcia d’una Unió que actua de
corretja de transmissió dels diversos lobbies.
Al
darrera de la iniciativa hi ha, formalment, el Regne Unit. Pocs ho recorden,
tanmateix, fou la Revolució Industrial britànica la que marcà la cruel
disciplina fabril, a partir de crear un règim militar i carcelari a les
fàbriques del XVIII i XIX. Que amb aquesta intenció de generar uns treballs
forçats que incloïa l’explotació infantil, es van organitzar autèntics camps d’extermini
anomenats asils de pobres per a aquells reticients a entrar a la lògica del
mercat laboral. Que milions de camperols van ser expulsats de les seves terres.
Que es van generar artificialment condicons de gana com la “great famine”
irlandesa, la qual va acabar amb la meitat de la població, i que va forçar a
molts illencs a ocupar-se en condicions per sota de la subsistència a les
fàbriques del Lancashire.
Els
pressumptes laboristes britànics, acompanyats de l’entusiasta amic dels
empresaris Sarkozy semblen disposats de nou a disciplinar les masses
treballadores tot cercant la seva explotació màxima. Amb això, no només cerquen
rendibilitzar al màxim la mà d’obra, sinó, com en èpoques de terrorisme
industrial, mantenir estrictament controlades les masses treballadores,
absolutament sotmeses a un capitalisme cada vegada més desacomplexat... i
suïcida. Tot plegat, amb la complicitat del govern socialista espanyol, que
s’ha abstingut.
El que
succeeix, paral·lelament, és que la major part d’europeus, inclosos els
catalans, en el moment en què hi ha possibilitats de triar, prefereixen
treballar menys hores, encara que sigui guanyant menys, perquè el temps és més
absolut i important que els diners. I això evidencia que els valors defensats
pel sistema econòmic actual no se sustenta sinó és per la força de l’estat. Un
estat, paradoxalment cada vegada més qüestionat.
I,
curiosament, en època de crisi, quan sembla que parlar d’intervenció és
anatema, cal recordar que la gran crisi del 29 només va acabar-se a partir del
moment en què els governs van intervenir de ple, van millorar les condicions de
treball, van apujar-se impostos de les grans fortunes, i es va reduir el nombre
d’hores. Ah!, la història, aquesta cosa tan summament subversiva!
Roser Rovira| Adreça electrònica |
dimecres, 11 de juny de 2008 | 17:16h
"És cert que el treball ha de ser i és lliure, però no ho és menys que en detrminats estatus de desigualtat social, esdevé una necessitat a la que difícilment hom es pot negar. El nou model d'esclavatge resideix en la possibilitat que, esgotant les vies de la llibertat individual, una persona pugui legitimar una jornada laboral que pot arribar a ser de 13 hores o d'11 si són sis dies a la setaman, esclavatge en el que s'ha instal·lat aquest corrent de neoliberalisme salvatge que impera en una part d'Europa.. Es perverteix les parets mestres del gran edifici del benestar que tants esforços ha costat construir: no és admisible que l'acord entre empresa i treballador pugui passar per damunt dels límits d'allò que s'ha considerat com a normal en un estat del benestar."
Es perverteix les parets mestres del gran edifici del benestar que tants esforços ha costat construir: no és admisible que l'acord entre empresa i treballador pugui passar per damunt dels límits d'allò que s'ha considerat com a normal en un estat del benestar."