manel-pegagrega |
dimarts, 10 de juny de 2008 | 19:46h
Preàmbul
La nació espanyola, amb el desig d'establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania, proclama la voluntat de:
Protegir a tots els espanyols i els pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.
Article 3
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.
La nació espanyola, amb el desig d'establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania, proclama la voluntat de:
Protegir a tots els espanyols i els pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.
Article 3
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.
O tenc alzheimer o en el meu redol no va anar a la presó ningú durant la Dictadura per cremar una estanquera en aquells temps que jo revisc als meus romanços.
El poeta Josep Maria Llompart i una servidora vàrem cremar el Decret de Nova Planta a la plaça de Ca les Munnares, en marc d'un Congrés de la Cultura Catalana (o similar), i aquest acte estava anunciat a programes impresos i va sortir als diaris. Després vàrem anar a sopar al Moll, a un lloc que es deia la pensió Rex, amb tota una colla de gent.
El batle de Pollença era en Martí March (en Martí del Molinet, al cel sia ell), i em va enviar a demanar. Vaig anar a casa seva, no a l'ajuntament, i la seva dona em va fer un cafè i vàrem xerrar de coses importants i no de dois dels nostres, deia ella (em va sarzir uns texans que jo m'havia foradat a posta: una obra d'art. No m'he atrevida a llençar-los). Després, amb en Martí, vàrem passar al seu petit despatx, i em va suplicar que en comptes de cremar-lo, a veure si el podíem esqueixar només, al Decret. Jo li vaig que no, que de cap manera (no n'hi feia de bona). El vàrem cremar, ja ho crec.
No va passar res.
Ara sí que passaria. Per més poc, n'hi ha que són a la presó.