Les institucions europees s’han convertit en l’airet que està assolant, a colps de directiva, els drets assolits dels treballadors assalariats. No teníem prou amb la infame directiva Bolkstein (aprovada en novembre de 2006), que ara ens la claven tres pams més endins amb la jornada de les 65 hores. A l’Avui, la notícia diu:
La setmana laboral seguirà sent
oficialment de 48 hores, però els 27 han aprovat un seguit d'excepcions
-clàusules opt out- que donen
barra lliure als empresaris per fer treballar per sobre d'aquest límit els
treballadors que ho acceptin. Es tracta de generalitzar una flexibilització que
Només caldrà un consentiment per escrit del treballador a
l'empresari, signat de forma voluntària, sense amenaçar ningú amb
l'acomiadament -o això diu la presidència de torn eslovena-.
La part que he
remarcat en negreta és d’un cinisme que provoca vòmits. Poc o gens ha treballat
a jornal la “presidència de torn europea”, ni cap dels politicastres esclavistes
que han aprovat aquesta llei. Quasevol treballador assalariat sap per experiència
que l’empresari solament reconeix dues lleis a l’hora de negociar:
1ª: Qui paga, mana.
2ª Qui obri la boca li tallen el
nas
Luxemburg, Alemanya i
Tony
Blair i els seus amics
Com a mínim és sorprenent, però al capdavall
revelador: Aznar i Zaplana es declaren admiradors de la tercera via que proposa certa “esquerra”, personificada en la
figura de Tony Blair, amb el seu ideòleg o “profeta” Giddens i l’apòstol
alemany Schröder. ¿Què predica aquest nou –nou?– ideari polític de pressumpta
renovació de l’esquerra que desperta l’admiració i el suport de la dreta més
ortodoxa? Si els arguments de l’esquerra provoquen el seu aplaudiment, o bé la
dreta ha perdut el nord –cosa improbable–, o bé l’esquerra pateix problemes de
lateratitat política: és a dir, ja no reconeix si pensa amb el lòbul ideològic
dret o amb l’esquerre.
Quan es parla de la representació de l’esquerra, i
l’esquerra principal és representada, tàcitament si més no, per aquesta
socialdemocràcia degenerativa, haurem de fer l’esforç necessari per resituar
els límits ideològics. On queda l’esquerra, doncs? A l’esquerra de què o de
qui? A la dreta de què o de qui? Tot aquest rebolic de dubtes pot arribar per
dur-nos a creure que es possible, manllevant la frase fusteriana, agafar la
vaca pels collons. Llevat, és clar, que ens deixem de concessions
consuetudinàries i posem els conceptes, nets de la pols i la palla del
màrqueting electoral, sota la lupa de les idees. Si no és així, si continuem
consentint els rols dels partits sense atendre a l’embastardiment ideològic que
s’ha produït en els darrers anys, ens podem trobar donant suport a projectes polítics
del tot divergents amb l’ideari esquerrà més bàsic.
Tony Blair i el Partit Laborista han proposat un
projecte polític que ni és d’esquerra ni, en conseqüència, renova l’esquerra.
És, ras i curt, un argument polític radicalment dretà. La “tercera via” que
promouen, ja ho han perfilat d’altres, és una versió corregida i maquillada del
vell thacherisme ultraliberal. Potser caldrà considerar, per mirar
d’entendre-ho, que les bosses de vots de l’esquerra tradicional ja no els són
prou atractives, i doncs han d’anar a rapinyar d’altres a la seua dreta. John
Major i els torys deuen estar ben
esbalaïts d’aquesta opa electoral que els ha llançat el laborisme britànic. I
res serà la cara que hauran posat en sentir les lloançes desmesurades dels seus
correligionaris espanyols Aznar i Zaplana, destacats i desbocats membres del
club de fans de Tony Blair.
El final de mil.lenni està provocant efectes
certament paradoxals –en alguns casos fins i tot estralls– en la reconfiguració
ideològica d’alguns partits tradicionals. Entossudits a fer-nos creure que som
a la fi de les ideologies, miren d’encomanar-nos la seua eufòrica convicció
mostrant-nos com es despullen de la seua sense cap pudor ni vergonya.
Però, ons ens arrossega aquest desgavell? Ben possiblement al Partit Únic. El
Pensament Únic no pot consolidar-se com cal si a la fi no el qualla un partit
que el fonamente i l’instituïsca. El problema que hi havia fins ara era
simplement de representativitat. És a dir, el primer partit que pose sobre el
terreny electoral una proposta en ferm, serà qui capitanejarà aquest vaixell
polític del Partit Únic. Amb el colp avançat de Tony Blair i els seus directors
de màrqueting li ho han posat agre als torys
britànics: per tenir opció de poder hauran d’afiliar-se al laborisme, que se’ls
ha menjat el tros ideològic que fins ara els pertanyia. Conyes a banda, el ben
cert és que Aznar i Zaplana s’han declarat “íntims” de Tony Blair, i demostrant
públicament la seua desfermada devoció política ens donen, si no la prova
concloent, almenys la terrible sospita que certa esquerra està en avançat
procés de descomposició ideològica. Tot el ressò mediàtic que vol fer-nos
passar renúncia per renovació no hauria d’equivocar-nos sobre la realitat del
blairisme de moda: neoliberalisme a ultrança: pura dreta (o dreta impura si
voleu). Aznar i Zaplana.
Zapatero i les 65 hores
El projecte de la UE d’ampliar a 65 hores la jornada laboral certifica el col·lapse de l’Estat del Benestar. El segle XX, Europa va viure en un illot de prosperitat enmig d’un món misèrrim. La globalització, però, ha trencat l’esquema, permetent que milions de persones del Tercer Món escapin a la pobresa. El repte del segle XXI és que Europa ha de competir amb la Xina, amb l’Índia i amb Mèxic. Per això cal ampliar la jornada a 65 hores. I, com reacciona Zapatero davant d’aquestes evidències? Com sempre: rebutja les 65 hores amb retòrica de progressisme arnat, clama contra França, el Regne Unit i Itàlia, i s’alia amb Xipre, Hongria i Grècia. Gran política exterior, no?
Pel que fa a Zapatero, tant se m'en dóna la seua posició d'ara: és un penell i ja veurem què acaba firmant. Al meu post m'interessava més la dretanització del laborisme britànic a través de la "tercera via".
Cínicament poses per títol "Qui ha escrito això mateix" quan jo dic clarament que és la dreta catalana, per tant, ho pots verificar a
http://www.fco.cat/elcalbot_127.html
FUNDACIÓ OBERTA CATALUNYA
Ja és la segona vegada que parlem de naps i tu preguntes per les cols. En aquest post m'has retret que no deia res de ZP, quan el que he exposat és la via cap a la dreta del partit laborista britànic. Per favor, estalviem-nos les polèmiques inútils.
A sobre aquesta tradició hi pesa que els mitjans han enlairat els grans comunicadors, com Clinton, Blair o l'anterior Papa, amb independència dels continguts. Són encantadors. I ho dic amb el doble sentit del mot.
Com estic jubilat podria cínicament dit que se me'n fot, però malgrat aquest fet llegeixo a la premsa que el govern de l'Estat espanyol ha estat l'únic que s'ha oposat a aquesta directiva. El cas curiós és que tu no en dius res quan és evident que t'has quedat amb ganes de ficar-te amb el ZP. Vull dir que en el fons tu lamentes que el govern s'hi hagi oposat i hauries preferit esmentar Zapatero i Corbacho enlloc de Zaplana i Aznar.
L'objectivitat no és solament en allò que es diu, sinó en allò que es calla.
Calles moltes coses eh!
No m'estranya que et domini la rauxa perquè si a Catalunya tenim "Ciutadans", al País Valencià teniu a Valencia Freedom.com
http://www.valenciafreedom.com/web/modules.php?name=Content&pa=showpage&pid=1
i clar, comprenc que aneu cremats, però jo crec que tu i els de la teva congregació malbarateu esforços quan demostreu no saber veure quins són els veritables enemics a la cultura catalana. D'això també en parlo a la darrera entrada del meu blog.
Per cert, per evitar confusions metalingüístiques (altres dels problemes dels molt catalans ), et dic que 'anguisca' és fer l'asqueta i 'trellat', és una cosa que vosaltres no tingueu però que té a vore amb el coneixement. Açò també forma part de la cultura catalana però clar, queda massa lluny el Xúquer, vitat!?
He estat al País Valencià i se'm fa una muntanya amunt dona una opinió perquè fer el turista quan no es coneix gent per a parlar-ne és complicat. El turisme té molts inconvenients.
Aquesta any aniré a l'Índia que és l'altre país emergent i no en sé res, però com ja saps la meva edat, el meu lema ara és que els capricis són urgències car tinc prerssa per conéixer el món i a més tinc clar que la manca de petroli ho posarà difícil, segurament aquest 2008 serà el darrer d'un viatge llarguet.
Potser després hauré de tornar a contemplar un passeig pel Xúquer.
No he tingut mai la idea que em fico a casa dels altres perquè crec que els Països Catalans són una realitat, encara que no homogènia.
una llàstima albert, només pel fet de qüestionar-te si cultura catalana o valenciana, almenys per mi, ja perds molt. Que hi hagen certes reminiscències àrabs (van estar 1000 anys al País Valencià, a Barcelona un segle), aragoneses (l'interior del País Valencià va ser repoblat per aragonesos, no només per lleidatans),...no vol dir que només és tracte de cultura valenciana únicament, que jo també em senc molt català i no li he demanat permís a ningú. Ho sent, però és la major errada del independentisme català: tractar València com si fora el mateix que el Principat, ja veus, com anem. I ja el dic, jo també crec amb els Països Catalans, i els defense, i els reivindique, i els 'sunsun corda' si vols, però com t'he dit adés, qui vullga peixos que s'arromangue...
La resta d'aquest afer és complicada perquè saps molt bé que omplir la Plaça dels Bous o el Passeig de Gràcia no fa un país.
Un humil comentari. Qui faci una entretinguda passejada -no la demano eh- pel meu blog, veurà que fa mesos penjava articles meus publicats a la premsa fins el 1984, però el blog, normalment parlo de cine, teatre, llibres i viatges. Goso dir que m'he jubilat de la política i l'únic que faig és ficar cullerada en altres blogs per a donar varietat al tema. Els meus articles a la premsa de Madrid eren catalanistes i a la de Barcelona d'esquerres. Passat.
2.- No he eliminat mai un comentari fet per un altre. Si jo m'he equivocat´, sí tinc dret a autoeliminar-me.
3.- És cert que en el perfil no surt la meva cara, sinó una petita escultura de Jordi W. Saladrigas, comprada en una gal.leria d'art. Art de reciclatge. Crec que és més interessant que la d'un home de 64 anys. No sóc l'únic que amaga la cara, però passejant pel blog es pot veure.
4.- No tinc que fer cap mena de contricció. Per haver estat un simple oficinista he fet per la cultura catalana molt més dels que ara voten nacionalisme però que abans es mofaven de mi per ser de la ceba. Jo vaig aprendre el català com autodidacte, com amb tot he estat autodidacte. I per saber anglès he estat cambrer a Anglaterra. O sigui que no dec res a ningú.
Per cert, els de la UE s'estan lluint... has llegit que volen controlar també els blocs personals ?
Penso que com a plantejament és tant bèstia que més aviat durà als qui ho promoguin a retratar-se, i feina nostra serà que que també a retractar-s'hi. No crec que tinguin tanta vida com aparenten les idees de necessaris papis que controlin veu, pensament, voluntat o consciència. O, si més no, sembla que hi ha prou idees a la contra que ens mostren ben clar que és un conte i abús de poder. No hem de deixar que es criminalitzi la conversa, que ja veiem que duu a tantes presons com individus i situacions ben insuportables.
Com suposo que seran decisions polítiques, i encara que veiem com i quines es van prenent, suposo que es tracta de fer control i no permetre aquestes menes de controls.