Si "To Have and Have Not" (1944) va ser el primer Bogart-Bacall, aquest "Key Largo" va ser l’últim. Entremig, "The Big Sleep" (1946) i "Dark Passage" (1947). Bogart viuria deu anys més, però ja no tornaria a treballar amb la seva dona, i això que Lauren Bacall només tenia 24 anys el 1948. És curiós, i més si tenim en compte que aquesta darrera pel·lícula va ser un èxit de taquilla. Un èxit ben merescut, cal dir, perquè es tracta d’una bona pel.lícula. El començament és excel·lent: l’excombatent Bogart visita el pare i la dona d’un company mort a la guerra, els explica com va morir, adorna la realitat per fer més feliç el pare i intercanvia mirades de comprensió amb la dona. Bacall, aquí, ja no juga al glamour a l’estil de Marlene Dietrich, sinó que fa un tipus de personatge que ja li seria habitual, i que de seguida la faria baixar graons en l’escala de l’star-system: una dona trista, reconcentrada, eixuta (la seva bellesa també es marciria aviat). A la mitja hora entra en acció Edward G.Robinson com a gàngster malvat però també patètic, perquè la postguerra ja no és època per a gàngsters de la llei seca com ell. Bogart es debat entre fer el que li dicta el cap -no actuar- o el que li dicta el cor, i és el millor del repartiment. En aquest tram central la pel·lícula delata el seu origen teatral, potser perquè el director Huston, amb la seva realització, no sap enriquir els diàlegs. El desenllaç, en canvi, amb Bogart rumb a Cuba amb cinc gàngsters, està resolt de manera admirable.
Per cert, al meu parer d'Edward G. Robinson està impressionant. La seva aparició en pantalla (despullat dins una banyera, fumant-se un gran cigar) la trobo d'un patetisme magnífic, insuperable. Quin gran actor que fou també en Robinson, malgrat que avui en dia és quasi desconegut per les noves generacions de cinèfils.
Sí, és veritat que Edward G. Robinson està impressionant i que fins i tot es podria dir que en certs moments eclipsa Bogart. Però si he dit que Bogart és el millor del repartiment, és perquè trobo que està molt contingut, molt autèntic, sense cap dels truquets a què a vegades recorria; en canvi, Robinson sense treure-li cap mèrit, fa de gàngster un pèl desequilibrat, que era un paper que havia fet sovint (en general, prefereixo Robinson quan fa de bo, com amb Fritz Lang o a "Soylent Green").
Pel que fa a John Huston, crec que no ens posaríem pas d'acord.