La vaga del transport ha copsat, aquest ùltims dies, gairebé tota l'atenció dels mitjans de comunicació i un fet important com l'aprovació pel Parlament de Catalunya d'una proposta de resolució, presentada per CiU, sobre l'atenció educativa als alumnes amb altes capacitats intel.lectuals ha passat sense el ressó mediàtic que es mereix.
Aquests alumnes poden presentar superdotació o sobredotació intel·lectual, talent simple, talent complexe o precocitat intel·lectual. Les capacitats superiors es donen en infants i adolescents de tots els grups culturals, socials i en tots els camps de l’activitat humana. però un dels grans problemes del nostre sistema educatiu és la manca d'identificació d'aquest tipus d'alumnes i per tant l'atenció a les necessitats d'aquest col.lectiu.
En aquest sentit,
Per tant aquesta resolució comportarà que el Departament d'Educació de la Generalitat haurà de:
· “Redefinir el protocol d’intervenció en la identificació i d’intervenció psicopedagògica amb aquest alumnat”.
· “Realitzar sessions formatives per als professionals dels equips d’orientació i assessorament psicopedagògic i per al professorat”.
· “Posar a disposició dels diferents estaments de la comunitat educativa materials per a la orientació i la intervenció educativa”.
· “Potenciar les mesures d’enriquiment curricular, d’ampliació o de flexibilització necessàries per atendre les necessitats específiques de l’alumnat amb altes capacitats intel·lectuals”.
En definitiva només es tracta d'aplicar la veritable igualtat d'oportunitats que no és altra cosa que tractar a tothom com necessita.
Y luego para qué? Entró en la universidad y se desesperó con lo que había.
Lo que hay que enseñar a estos niños es que lo duro va a venir cuando entren en la universidad y tengan que sufrir según qué libertades de cátedra.
En el período anterior, todo es trampeable.
Hi ha coses que —com diuen al meu poble— fan més por que una pedregada. Una d'elles és precisament el tractament que ens puguin donar als anomenats "superdotats".
Quan m'hi poso a pensar, en el meu cas particular, crec que les meves necessitats, problemes o desitjos, poden ser molt diferents als d'un altre company classificat igual.
Personalment, el que més em molesta es que em facin perdre el temps, posem per exemple, amb exercissis d'equacions de segon grau, quan ja sé resoldre equacions diferencials, i no precisament pel que m'hagin ajudat a l'escola; em molesten també les llargues hores que pateixo gairebé cada dia a l'escola, tot esperant que altres enllesteixin la feina; i finalment, que no se m'aprofiti per ajudar els altres més enllà de les iniciatives pròpies que pugui tenir amb un parell de companys.
Altres casos conec, que es senten frustrats perquè mai de la vida poden tractar aquell tema o matèria que els apassiona; o que pateixen rebuig o fins i tot assetjament pel fet de ser "diferents".
Efectivament, calen disposicions legislatives i de govern sobre aquest tema, però també seria essencial que primer se'ns escoltés i això, no ho he detectat pas en cap dels casos que conec. O, alternativament una opció cínica: que fossin precisament els superdotats que treballin a l'administració —si és que n'hi ha— els que en darrera instància elaboressin el reglament d'aplicació de la resolució, al menys alguna experiència tindrien.