La lliçó que la vaga dels transportistes ha donat és clara: si vols que et rebaixin els impostos, puteja com més ciutadans millor. Els taxistes ja han agafat el relleu, i al darrera vindran conductors d'ambulàncies, xofers oficials, enginyers o lampistes. Qualsevol persona amb problemes per quadrar els comptes ha pogut veure com, amb una mica de soroll, el govern cedeix a les extorsions.
Ara que a poc a poc va tornant la normalitat a les carreteres, és el moment de plantejar amb serenitat un debat de fons: cal reformular amb valentia el dret de vaga, per acabar amb la dictadura dels anomenats "piquets informatius" i moderar les ànsies de "fer-la grossa" d'uns pocs convocants.
(seguir llegint)Ara que a poc a poc va tornant la normalitat a les carreteres, és el moment de plantejar amb serenitat un debat de fons: cal reformular amb valentia el dret de vaga, per acabar amb la dictadura dels anomenats "piquets informatius" i moderar les ànsies de "fer-la grossa" d'uns pocs convocants.
El principi que ha de guiar qualsevol reforma és perdre la por. La por a actuar amb mà dura des del primer moment contra els extorsionadors que, maquillats d'informadors, amenacen i coaccionen aquells que lliurement no volen fer vaga, pels motius que siguin.
En aquest país es va aprovar una llei de vaga amb l'objectiu de defensar a ultrança aquells que volien exercir aquest dret amb llibertat. Però és que en aquest país un ciutadà també té dret a estar satisfet i no tenir motius per fer vaga. I si els neofeixistes amagats de sindicalista creuen que un 'esquirol' els perjudica, que s'ho facin mirar; però que no pretenguin gaudir del monopoli de la veritat ni de la representativitat de tots els treballadors, afiliats o no, perquè no el tenen.
I cal també protegir els ciutadans, siguin treballadors o no, de vaguistes, manifestants i altres espècies similars. Cal acabar d'una vegada amb la percepció que qualsevol pot putejar la resta de ciutadans per defensar el que és seu. Em refereixo a transportistes que tallen carreteres, empleats d'Ibèria que envaeixen pistes, pares d'alumnes que ocupen la Via Augusta o veïns de la Vall d'Hebron que es creuen amb dret de decidir que la Ronda de Dalt, cada dia a certa hora, no funcionarà.
Qui vulgui queixar-se que ho faci, però que no pretengui convertir la resta d'humans en còmplices a la força de la seva reivindicació. Mà dura contra aquells que s'autoatorguen el dret a decidir si la resta arribaran aquell dia a temps al seu destí o si un recorregut de tres quilòmetres els durarà dues hores, perquè a ells els dóna la gana.
Cal una llei que doti les forces públiques de prou autoritat com per desallotjar immediatament, amb violència si cal, aquells que ocupin calçades, pistes d'aeroport o vies de tren. Una cosa és manifestar-se, amb els permisos oportuns, per difondre una protesta. Una altra cosa és deixar de treballar, respectant els serveis mínims per injustos que semblin al que protesta. I una ben diferent és que una cinquantena de persones puguin aturar-ne milers perquè aquella nit estan emprenyats.
Amb sang freda i reflexió, la societat agrairà una llei que eviti els abusos d'uns sindicalistes que necessiten muntar el número cada cert temps per justificar la seva existència. Si volen "fer-la grossa", que convencin a molta gent. Però que no obliguin ni coaccionin, perquè els ciutadans no en tenim cap culpa del que els està passant, i ells ho saben. I ja toca que l'Estat, per molt progre i d'esquerres que sigui, defensi a la majoria.
Una llei que reguli amb duresa el dret de vaga és una llei que ens farà més lliures a tots.
En aquest país es va aprovar una llei de vaga amb l'objectiu de defensar a ultrança aquells que volien exercir aquest dret amb llibertat. Però és que en aquest país un ciutadà també té dret a estar satisfet i no tenir motius per fer vaga. I si els neofeixistes amagats de sindicalista creuen que un 'esquirol' els perjudica, que s'ho facin mirar; però que no pretenguin gaudir del monopoli de la veritat ni de la representativitat de tots els treballadors, afiliats o no, perquè no el tenen.
I cal també protegir els ciutadans, siguin treballadors o no, de vaguistes, manifestants i altres espècies similars. Cal acabar d'una vegada amb la percepció que qualsevol pot putejar la resta de ciutadans per defensar el que és seu. Em refereixo a transportistes que tallen carreteres, empleats d'Ibèria que envaeixen pistes, pares d'alumnes que ocupen la Via Augusta o veïns de la Vall d'Hebron que es creuen amb dret de decidir que la Ronda de Dalt, cada dia a certa hora, no funcionarà.
Qui vulgui queixar-se que ho faci, però que no pretengui convertir la resta d'humans en còmplices a la força de la seva reivindicació. Mà dura contra aquells que s'autoatorguen el dret a decidir si la resta arribaran aquell dia a temps al seu destí o si un recorregut de tres quilòmetres els durarà dues hores, perquè a ells els dóna la gana.
Cal una llei que doti les forces públiques de prou autoritat com per desallotjar immediatament, amb violència si cal, aquells que ocupin calçades, pistes d'aeroport o vies de tren. Una cosa és manifestar-se, amb els permisos oportuns, per difondre una protesta. Una altra cosa és deixar de treballar, respectant els serveis mínims per injustos que semblin al que protesta. I una ben diferent és que una cinquantena de persones puguin aturar-ne milers perquè aquella nit estan emprenyats.
Amb sang freda i reflexió, la societat agrairà una llei que eviti els abusos d'uns sindicalistes que necessiten muntar el número cada cert temps per justificar la seva existència. Si volen "fer-la grossa", que convencin a molta gent. Però que no obliguin ni coaccionin, perquè els ciutadans no en tenim cap culpa del que els està passant, i ells ho saben. I ja toca que l'Estat, per molt progre i d'esquerres que sigui, defensi a la majoria.
Una llei que reguli amb duresa el dret de vaga és una llei que ens farà més lliures a tots.
