Les excursions que fèiem eren de caminar tot el
dia, pujar a algun pic, fer bivac a la nit, menjar fred i acabar corrent i
treien la llengua per tal que no se’ns escapés el tren a la tornada.
Un cop superada amb èxit la prova sabíem que ens
podríem fiar de qui, en l’adversitat, hagués reaccionat amb ànim i companyonia.
La majoria dels meus conciutadans no han començat a
superar bé la prova de l’excursió a la fi de la bonança.
Això que hem tingut i tindrem no és una vaga, és
l’inici de la fi del “estat del benestar”, il·lusòria il·lusió per il·lusos.
S’equivocarà qui apliqui els criteris apresos per
valorar la nova realitat de l’economia i
les relacions socials que es van configurant.
Quan un vaixell s’enfonsa, sempre hi ha qui es vol
salvar el primer, perquè allò de “les dones i criatures primer” és molt passat
de moda i el Capità Zapa, el primer Oficial
Solbes i tota la camarilla, els pinxes autonòmics i el Ferran Adrià, seran el
primers a abandonar la nau.
Senyors i senyores, una mica de dignitat, ja que
ells no en tenen.
.
La vaga dels transportistes i pescadors no és una
vaga en els sentit d’exigir un augment de sou i millors condicions de treball,
és la reacció a un robatori generalitzat que a ells, per raó de tenir els
combustibles com a matèria prima els afecta mes que a altres.
L’egoisme del “salvi’s qui pugui” que hi ha hagut
aquest dies és un dels espectacles mes tristos i depriments per a qui encara
guardava un bri d’esperança en que el sistema de vida que ens imposen no hagués
corromput totalment el sentit de
companyonia aquell que tan valoràvem en els nostres companys d’excursió.
Jo hauria estat partidari d’una “no col·laboració”
tranquil·la, irreprotxable, educadora i solidària: Quedar-se a casa, no comprar
(només l’imprescindible) no gastar, no moure el cotxe, no anar a treballar,
treure la cadira a l’acera i fer-la petar amb els veïns i vianants.
Amb una setmana n’hi hauria prou per abaixar els
fums a les amenaces de “tolerancia zero”.
De genollons ens demanarien que tornéssim a gastar, a treballar...i hauríem
obtingut una gran victòria pacífica i exemplar, a la manera de Gandhi (Gandhi
no feia vagues, desobeïa les lleis injustes).
És això utòpic?. En les circumstàncies actuals, sí.
No hi ha cap líder amb carisma i credibilitat per aglutinar de manera positiva
el descontent i les contradiccions del sistema, estem desemparats.
D’una manera força brusca hem passat d’una època a
una altra, qui esperi que “la crisi” s’arregli, que tornem als temps d’abans, de
l’any passat, que es posi tranquil.
Hem de canviar ràpidament de manera de pensar, les
receptes estan fetes: no hi ha salvació en el campi qui pugui, no ens ha de fer
por anar contracorrent, ens hem de posicionar en els escenaris de futur i hem
de crear-los. No podem escriure un vademècum, però sí uns principis generals:
- Tendir a l’autosuficiència és guanyar graus de llibertat,
sobretot amb l’estalvi energètic
- Ajustar les necessitats a les disponibilitats de cadascú i
abandonar el consumisme salvatge és una recepta tan senzilla i eficaç com
una tisana.
- Disposar treball i oci d’una manera equilibrada, valorant
l’esforç com a estímul, crea addicció i es recomanada per tots els plans
antienvelliment mental.
- Retornar el valor de les coses amb el sistema basat en el cost de
la producció i no en l’especulació segons l’oferta i demanda retira de la
circulació als esperits malvats que insuflen el vent de les turbulències
financeres.
- El treball pot esperar, la vida no.
Les noves realitat no son tan noves, ja hi eren,
però la bonança les emmascarava. La maltempsada ens ha de servir per fer
dissabte i aprendre quantes coses NO ens son gens necessàries per viure.
En quedarem parats.
.
És molt bonic el que expliques, però hi ha moltes maneres de fer-ho. I per què hem d'estar tot d'acord amb la teva, o la dels vaguistes? Qui té dret a decidir per mi quan, com i on es fa una protesta, i quan es deixa de fer?
Els feixistes també es pensaven que ho feien tot per al bé dels seus ciutadans.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/96965
He llegit una frase que va dir en Martin Luther King jr: Our lives begin to end the day we become silent about things that matter.
Podríem dir-ho ben clar i català : Les nostres vides comencen a morir el dia que callem i silenciem les injusticies que ens afecten ( la traducció feta per altres blocaires segurament seria millor ).