Bufa, Totxanes, és que un mes passa d’una revolada. Però quin mes, tu. Hi ha una expressió que és perfecta per a això; qui se la va inventar té tota la meua admiració. Una expressió que, sense entrar en detalls, serveix per a justificar qualsevol cosa de manera gràfica i d'un sol cop: és la incomparable “se m’ajunta tot”, amb totes les seues variants temporals. Oh, m’encanta el “se m’ajunta tot”, perquè tant val per un nap com per una col. En el meu cas, vol dir que se m'han acumulat al sistema nerviós un seguit de trasbalsos personals, laborals, domèstics, que era arribar el vespre i em llençava de cap a menjar compulsivament, buscant ressucitar del malson amb una dosi ràpida de plaer instantani, com una ionqui. Devorava, amb la ment en blanc, llesques de panrico en dos mossades, torró de suchard i de rovell cremat del nadal passat, triangles de formatge, nyec, nyac, olives farcides, una, dos, tres, la llauna sencera, pernil salat que em deixava caure a la boca d'una peça, que a punt he estat d'ofegar-me, tot el que trobava pel camí ho deglutia, sense pensar, sense notar-ne el gust, ingerir per ingerir, per no pensar. Avui començo a veure la llum al final del túnel, ara tanco l’ordinador i no el penso tocar fins dilluns.
