Quan a començament de juny sento els primers petards em poso nostàlgic. Recordo la meva infantesa a Caldes, al Maresme. Un mes abans de la revetlla, amb tota la colla començàvem a passar casa per casa recollint mobles vells: cadires, somiers, bigues... qualsevol cosa de fusta que cremés.
Per carregar les andròmines més grosses el forner del poble ens deixava el seu carretó de traginar llenya. Ho apilonàvem tot sota el pont de la Riera, a la platja del Bassiot, perquè si plovia no es mullés. Un o dos dies abans ja ho preparàvem: fèiem un cercle amb els somiers i al bell mig hi plantàvem un pal ben alt (el màstil, que en dèiem). La foguera la fèiem a consciència, no ho amuntagàvem a la babalà, la volíem fer ben alta, consistent, que s'encengués de pressa i que cremés bé. Els mobles més grossos i pesats a sota, llenya i palla en racons estratègics perquè de seguida prengués la flama i calés els mobles. El resultat, un conus alt i esvelt.
El dia de la revetlla arribava la Flama del Canigó i s'encenia allò que més tard (pel volts del 92) ens van dir que es deia peveter. Allà, al peu del Passeig dels Anglesos, a tocar del Parc Joan Maragall, algú de l'extinta Associació de Veïns llegia el Manifest de la Flama, que any rere any expressava l'anhel de redreçament i d'unitat nacional més enllà d'aquella nit del foc.
Cadascun del nosaltres havia improvisat una torxa, les enceníem amb la flama dels Països Catalans i el foc prenia la foguera. A continuació la disbauxa.
Quan vam començar hi havia nanos grans que dirigien el cotarro. Després nosaltres vam prendre el relleu. Al cap d'uns anys també vam ser rellevats. Alguns ens vam adonar que, malgrat que les platges són un espai comú, per al gaudi i l'aprofitament de tots, ens les omplien de clubs nàutics i que, com en els càmpings de la costa, a dalt dels pals hi havia (hi ha) draps estrangers, alguns dels quals feien més mal als ulls que d'altres (Franki: llibertat total!).
En recollirem acuradament i tal com deia temps enrere en Titot a El Club de TVE3 (un altre clip de Mesclat a 112) continuàrem amb la tradició tan nostrada (draps i paperots) de la Crema Catalana:
(...)
[Nota. En pocs llocs del país recordo tantes estanqueres com les dues vegades que he estat a Eivissa: 118 Ibiza us en podeu/voleu fer ressò?]
