Ai! Com trobava a faltar els crits de la cap de colla dels incorregibles vermells capitalins. Divendres al vespre els vaig tornar a sentir després de força temps de no visitar el local. I quin local! Acostumat a la cova tradicional, no deixo d'estar satisfet de disposar d'un temple com el que ens acull des de fa cosa de tres anys. Sang, suor i llàgrimes per aconseguir-lo, per mantenir-lo, per viure'l, ...
Cares amigues, rostres desconeguts, riallera canalla que no para de crèixer, companys que no deixen de fer-se grans, retalls de vides que topen per un objectiu comú.
L'assaig esdevé una olla catalana. Una olla farcida d'ingredients diversos que, en ajuntar-se, fan la xup-xup i són difícils de governar. D'aquí els crits de la cap de colla, de la cap de colla i de la gent que deixa sang i fetge per governar una nau de mariners massa rebels, potser, per una activitat com aquesta.
M'hi sento còmode, però. M'agrada veure com la colla segueix plena de vida, vida vella i vida nova. Nova com la que porta una ex-companya de Junta dins del seu cos o la d'aquell de més enllà que es casa d'aquí ben poc. O la d'aquell que s'arrepenja a la paret i que acaba de tornar d'una d'aquestes aventures de camins i muntanyes que, a alguns, tant ens agraden. Històries, retalls de vida personal en un col·lectiu aplegat entorn de l'art efímer de les torres humanes.
Xino-xano per la Diagonal, no deixo de pensar que, malgrat les distàncies i les aparents desconeixences, una colla castellera -i potser d'altres col·lectius socials i cívics com aquest- no és altra cosa que una família, una gran i nombrosa família que hom escull, potser per atzar, en un moment determinat de la seva vida i que, malgrat que no se'n tingui consciència, resta amatent en algun plec ocult que, tard o d'hora, el fa tornar al corral.
M'agrada l'actuació de vigílies.
M'agrada arribar-hi d'hora i tombar pels carrerons que envolten el Born.
M'agrada apropar-me al Fossar i donar-hi un cop d'ull amb Santa Maria del Mar de fons.
M'agrada trobar-me els companys de colla allà on el Passeig de les justes medievals desemboca en l'esmentada esglèsia.
M'agrada,
després d'omplir-me de passat, endinsar-me en el present. En el present
d'un colla que s'entrebanca -anecdòticament- amb una torre de set que,
un cop desmuntada, és capaç de descarregar amb força raça, una torre
que encén les converses entre veïns de pinya, de nucli, de tronc. Un
enfilall d'anècdotes, de converses sobre el què ha passat i el què no
ha passat. Després es lluita el primer tres de vuit de la temporada
d'enguany, un castell que es defensa amb ofici, amb raça castellera i
muscles d'acer. Encarats a la galeria, ja, ens embutxaquem les més
grans celebracions amb un quatre de set amb el pilar, un pilar que
girem i regirem per saludar tot el públic assistent. Després, alcem un
pilar de cinc a força de braços i el fem desaparèixer enmig d'un mar
d'aplaudiments.
Vespre de vigílies, vespre al Passeig del Born, jornada intensa, saborós aperitiu de la diada més nostrada: La jornada en què celebrem els 39 anys del nostre naixement! Un dia per recordar aquells valents que van construir el primer pilar de l'edifici que ens aplega.
I l'endemà, diumenge, a la plaça més castellera de la ciutat de Barcelona, un pilar de quatre es dirigeix veloç cap a la porta de l'Ajuntament del cap i casal. L'eixerida anxaneta, de dalt estant, saluda tota la plaça, mentre rodem el pilar amb suficiència i alegria.
Més enllà dels castells -i gràcies a ells-, un mar de retrobaments, de records, de mirades furtives, d'ulls brillants i satisfets. En l'anecdotari, la millor actuació del 2008: Torre de set, tres de vuit i quatre de vuit, més dos pilars de cinc fets a la vegada i un pilar, de cinc també, que fem caminar un xic abans de pujar-lo al balcó de la casa gran. Antic i modern, com la colla capital·lina, com les colles que ens acompenyen: Per la banda més tradicional, una Vella en pretemporada; per la banda més moderna, uns Minyons desenfadats i amb raça castellera que ens regalen torre de vuit, tres de nou i cinc de vuit! Entre elles, la colla vermella, l'anfitriona, el motor que ha fet bullir l'olla castellera a la ciutat dels prodigis. De prodigis com el de mantenir i fer crèixer una colla durant tants i tants anys en un entorn divers, canviant, mutable i heterogeni.
Més enllà dels castells, el cap de setmana de l'aniversari ha tornat a ser un esclat de sentiments compartits, de sentiments en vermell.
Ja saps, t'esperem totes les vegades que vulguis amb els braços ben oberts.