divendres, 13 de juny de 2008 - Plaça de l'Ajuntament
Avui actuem a Alfafar, dins d'un cicle de cantautors valencians que programa la regidoria de cultura durant el mes de juny: compartim cartell amb Sergi Contrí, VerdCel i Feliu Ventura. En la Plaça de l'Ajuntament s'ha habilitat un envelat on tindrà lloc l'actuació, amb previsió d'unes possibles pluges que auguraven els serveis meteorològics. Amb tot, l'oratge ens respecta i fa una nit d'estiu ideal per a aquesta mena de recitals a l'aire lliure. En aquesta ocasió portem un format de guitarra acústica, quartet de corda i veu, que tenim poques oportunitats de presentar en directe. Es tracta d'un espectacle ple de matisos: Laura ha escrit uns arranjaments de corda preciosos i, a més a més, el fet d'afegir un cello, una viola i un segon violí a la formació enriqueix bona cosa el nostre repertori. Al voltant de les deu i mitja de la nit, en acabar de sopar, tornem a l'Ajuntament per canviar-nos de roba. Afinem en una de les dependències del consistori i ens disposem a pujar a l'escenari. Sembla mentida, però estic una miqueta més nerviós de l'habitual. Com que Alfafar para a prop de casa, mons pares han decidit vindre al concert. Els pares de Laura, de Mar, de Cristina i de Mireia tampoc no han volgut perdre's l'actuació, i tot i que puga sonar il·lògic, jo em pose més tens quan he d'actuar davant de gent coneguda que davant d'un públic anònim. Supose que li dones molta més importància a les opinions de les persones que t'importen i en les que confies plenament. encara sabent que et jutjaran amb benevolència. Encetem l'actuació Laura i jo a soles, amb Contra el Ciment, la cançó que obri el nou disc. Després de presentar-nos davant dels espectadors, que a poc a poc van omplint les fileres de cadires de plàstic de la plaça, seguim amb un tema de l'anterior disc, sense títol. No podem acabar-lo perquè se'm trenca la quarta corda de la guitarra. Aquesta vegada hem superat totes les previsions: no hem durat ni cinc minuts! Sort que tenim un quartet de corda sobre l'escenari i poden interpertar una peça de música clàssica mentre jo canvie la corda a corre-cuita! En el cadafal, estem una miqueta incòmodes: no tenim monitors suficients i ens costa escoltar-nos i tindre una bona referència, però a poc a poc anem acostumant-nos a les condicions i comencem a gaudir del concert, a passar-nos ho bé tocant. La força que li aporten els arranjaments de corda a algunes cançons com Miratges, Síl·labes de vidre, Línia 1 o Aloma és sorprenent, conviden a emocionar-te i a traure tot el que portes a dintre. En la recta final, fem Euskadi batega, Sense equipatge i Al vent, fusionada amb El cant dels ocells. El públic es mostra una miqueta tímid i dubtós i no col·laboren massa decididament a cantar aquest himne de la transició, de tal manera que, quan arriba l'hora dels bisos, els oferim una segona oportunitat per llevar-se l'espineta clavada i, a més a més, ens serveix de cloenda per al recital d'aquesta nit.
Besets, cuida't!