Sor Catalina no hi estava avesada a tot allò; no ho havia vist mai i no volia saber com acabaria.
En Franco no es posava amb ningú mai; si feien feina i no es mesclaven amb política ell no deia res. Només era quan es desbocaven, que hi havia blat d'ase.
Aquell barbut que havia estat tota la nit com una xemeneia a la butaca del corredor, era el pare d'aquells pobres infants, fes-te'n el càrrec del panorama que haurien de veure; i tots els altres eren com a estrangers, li semblava a ella, o eren homes amb coa de cavall i arracades com aquell tudat que havia estat a punt d'escanyar-la: ell, que ja hi havia nascut amb arracades, què havia d'anar a posar-se'n d'altra! I n'hi havia un sense una cama, vés a saber per on devers l'havia extraviada.
El de la barba s'havia acubat i l'hagueren de treure, i ella s'havia haguda de tornar a esterilitzar. Sor Catalina tampoc no hi estava gens d'acord amb aquella moda d'ara de poder entrar tothom dins el quiròfan per veure tenir un al·lot. Però a les ordres del metge ella mai les contrariava.
Ara en Pasqual veia que els dos nadons tenien les ungles estranyament llargues i li rapinyaven els pits, i estava fascinat amb la reacció instantània de Laida de retallar-les amb les dents i fent el mateix renou que si rosegàs tendrums de rajada. Tindrien bona veu, sens dubte. Encara perplex, en Pasqual va aplegar aquelles vint busques amb un kleenex.
Fascinat mirant na Laida, que just ara es posava a alletar els seus xavals com si mai no hagués fet cap altra cosa, en Pasqual veia la República i els ciutadans succionant els seus pits amb més fervor que deu batallons de la Base militar en una desfilada de jura de bandera, i veia la seva pròpia mare en els moments en què ell estava a punt de perdre-la, després d'una histriònica mastectomia que només li havien practicat per aixecar la moral al seu espòs, persuadit que ara governarien els seus contraris i, a més d'haver caigut vidu, l’obligarien a fer treballs forçats, com havien fet ells quan governaven. L’operació, una autèntica carnisseria, ja era més que debades i ara la senyora del Delegat esperava la mort espitregada com la Llibertat de Delacroix, però amb aquella espantosa amputació del mateix organ que la llibertat orgullosament enhibia abanderada. La senyora Conchita li havia fet el favor d'ocupar-se'n el temps que ell va voler estar al costat de na Laida.
Na Magdalena encara no sabia res, però mentre agranava veia aquell subjecte de l'arracada al cantó del forn, i ella, a aquell bergant no sabia com l'hi havia d'entrar, quan passàs amb l'ensaïmada, perquè sempre havia tingut una llengua molt cremadora. Justament ara, la canya mallorquina de la granera s’esquerdà dalt fins baix i no tenia agafada. Tantes hores com havia agranat per vetllar l’ocasió que se li presentà de sobte, i justament ara que havia de menester la granera, la canya xapada! No hi podria anar no, ara, a cercar fil per adobar-la; no hi havia temps, perquè ja veia aquell element damunt la bicicleta, i ella li feia així amb el braç per si no s'aturava. I sense més remor li preguntà si ja havia vist na Laida i si el que hagués tingut s'assemblava a en Climent o si era al veterinari de Crestalló que s'assemblava. I en Pasqual li va dir Patrona Magdalena: no és tan sols que s'assembli al vostre home el cosí-en-Climent: és més mal. És com si el cosí-en-Climent, que fins avui mateix havia romàs ocult en glòria impertorbable sense poder-se manifestar, finalment hagués trobat la manera de tornar: només que ha comparegut doblat per rescabalar-vos de tant com l’enyoràveu. Ara però arribava na Tinons de Perritos Calientes, i a en Pasqual no li donava la gana d'anar-se'n perquè no li pogués travessar ni un segon el cervell, si en tenia, que ell li reculava.
Me voleu dir què feis amb la granera tombada damunt les espardenyes? Ara en Pasqual va estampar els ulls contra els vidres d’unes ulleres dramàtiques.
Deia a la teva sogra que la vida, que fa nou mesos us va prendre un sol climent, ara us en torna dos de ben idèntics a aquell que tan injustament us va robar, va dir en Pasqual pegant un bot cap a la bicicleta. I amb una mà al manillar i el pa que li acabava de vendre na Paula damunt el cap com una boina de balilla, va reprendre el seu rumb. Fins al cantó no se girà per cerciorar-se que na Magdalena havia quedat al seu portal, sembrada. No li menava por no, ell, a aquella picada d'aranya; ell no era de pasta de congret[1] com na Laida.
[1]Els congrets eren unes pastes finíssimes que les monges tancades de sant Jeroni del convent de Sant Bartomeu d’Inca posaven damunt el torn en determinades ocasions, a canvi d'almoines. Degut a contingències de la vida d’ara, només en fan per Pasqua, i així i tot per encàrrec. Passaren la recepta a la pastisseria La Glòria, d’Inca mateix. Per raons secretes, els he volgut fer propaganda.
