Com els liberals, els republicans defensen i promouen la llibertat individual dels ciutadans.
Però, quina llibertat?
De bon principi, els pensadors que han anat formulant i reformulant aquesta vella doctrina s'agafen a la pauclaretiana idea de que els homes són els que fan als reis i no a l'inrevès i, partint d'aquesta idea, s'enfronten a la tirania i llurs derivacions més o menys visibles.
Pels republicans la idea de llibertat enllaça amb la manca absoluta de domini. Un domini que existeix quan arbitràriament s'interfereix en la vida d'una persona.
Donat que estem surant en aigües liberals, caldrà que fem un tast de l'obra de Philip Petit -un dels que han posat la banya, amb força fortuna mediàtica, en això del republicanisme- per conceptualitzar la llibertat.
D'aquesta manera, ens trobem un primer grup de liberals que defineixen la llibertat com l'absència d'interferència intencionada dels altres en la capacitat d'elecció de plans de vida o d'accions determinades d'un individu.
Segons aquesta manera de veure-la, l'Estat no pot intervenir en les relacions socials i ha de deixar que siguin les forces del mercat i les interaccions que en ell es desenvolupen les que guïin l'esdevenir social. Segur que et venen noms al cap, oi?
N'hi ha uns altres que asseguren que la llibertat és la possibilitat que l'individu adquireixi l'autodomini, és a dir, que pugui determinar racionalment i lliure els seus plans de vida i les seves accions.
Per els seguidors d'aquesta via, l'Estat ha d'intervenir en les relacions socials per tal d'assegurar que tothom pugui determinar el seu present i el seu futur sigui quin sigui el seu origen social.
Finalment, el republicanisme posa una falca entre ambdues concepcions de la llibertat amb la seva idea de la no-dominació.
Segons les concepcions republicanes, l'Estat ha d'intervenir si és necessari, però tenint en compta que un Estat lliure és aquell que, en primer lloc, respecta les llibertats dels seus membres i, en segon lloc, actua en correspondència amb la voluntat general de tots els seus membres.
L'existència d'aquest Estat lliure demana d'un compromís cívic dels ciutadans que li fan confiança, un compromís cívic que serà objecte de posterior apunt.
M'agradaria acabar assenyalant que, justament és aquest concepte de llibertat republicana, de llibertat com a no-dominació, de manca absoluta de dominació arbitrària, el que ha acabat aplegant l'independentisme amb voluntat de govern en la única formació parlamentària que, malgrat els anys, encara es defineix i exerceix clarament com a republicana.
Feta aquesta reflexió, la pregunta es fa evident: si Espanya fos dialogant, oberta, respectuosa amb les diferències -en definitiva, republicana- existiria l'independentisme a la pell de brau?
