jordipuigimartin |
dilluns, 16 de juny de 2008 | 23:00h
En aquest bloc no acostumem a tractar notícies d’actualitat, però aquesta vegada farem una excepció, i és que l’ocasió s’ho mereix. El motiu és que demà a la tarda, a la seu de l’UNESCO, a París, el director d’aquesta institució, Koichiro Matsuura, nomenarà Jordi Savall i Montserrat Figueras “Artistes per a la Pau de la UNESCO”, un reconeixement que fins avui han recollit només quaranta-un artistes, de la talla de Georges Moustaki, Joaquín Cortés o Maria de Medeiros. Aquest reconeixement significa que la UNESCO ha sabut veure’s enmirallada en aquestes persones, pel que fa a la difusió i la promoció dels valors de l’UNESCO, a través de les seves carreres artístiques i les seves trajectòries personals.
Una frase cèlebre de Pau Casals, pronunciada durant la Segona Guerra Mundial, és la de: “-la meva arma és el violoncel”. En el cas de Savall es podria dir el mateix, però és que, a més, la viola també ha esdevingut la seva lluita. Savall ha lluitat amb la viola, i per la viola. I els fronts han estat diversos: producció de festivals, orquestres, pedagogia... Avui dia, la viola a Catalunya és inexplicable sense esmerçar un bon temps en parlar de Jordi Savall.
És per això que m’ha vingut tant de gust comentar aquesta notícia: la UNESCO ha premiat una persona que ha estimat i estima el seu instrument musical, i que ha transmès aquest amor incansablement allà on ha anat. I és que no és habitual, en aquesta nostra trista, bruta, dissortada pàtria, que es reconegui la tasca d’aquells que tenen com a bandera la defensa d’un instrument musical. Pel que fa al flabiol, per exemple, s’han malgastat més energies mirant de deixar clar que el flabiol de cobla és un instrument totalment diferent del flabiol tradicional (en una espècie de blaverisme organològic) que no pas mirant de difondre l’instrument més enllà de les nostres fronteres. I, en els pocs casos en que això ha estat possible, hem mirat d’apedregar el missatger perquè acompanyava el flabiol amb un bombo, a l’estil d’Arbúcies, i no amb un tamborí de pam, a l’estil mallorquí o català antic. O el cas de la gralla, per exemple. Algú s’ha preguntat mai qui va introduir la gralla, els anys vuitanta, a Barcelona? Creieu que hi ha gaires grallers (del món dels gegants o dels castells) que sàpiguen qui van ser els pioners del fet que avui tota colla gegantera o castellera de Barcelona tingui el seu propi grup de músics? Se’ls ha fet algun homenatge? No, evidentment.
I és que hi ha instruments musicals donats per descomptat, i instruments incòmodes. I la lluita pel reconeixement públic d’un instrument musical no és gens fàcil. Quan va començar el moviment de la música antiga, a Europa i els Estats Units, aquest va ser rebut com una raresa, com un caprici d’historiador avorrit. I els músics van haver de lluitar molt, molt més que els de la música donada per descomptat, per a guanyar-se el prestigi del públic i la crítica. I quan aquesta victòria estava ja guanyada a Europa, Jordi Savall es va atrevir a entrar en el desert ibèric, i a començar la lluita de zero, fent sonar l’estremedora viola. Més o menys com el grup de treball que va recuperar el sac de gemecs català, a partir de restes de sacs trobats en golfes de masies i alguna fotografia escadussera, i van començar a tocar-lo per a donar-lo a conèixer, defensant el seu dret a existir, i el seu paper en la música tradicional. O com la gent de l’Ebre que promovia la seva dolçaina, contra la pressió d’estar al bell mig de la pinça que suposaven la gralla i les dolçaines valencianes. O l’Emma Maleras, que amb el seu mètode de castanyoles va introduir aquest instrument en els conservatoris, contra aquells que sols veien en ella una “ballarina” amb pretensions...
Davant d’això, la meva més efusiva enhorabona a Jordi Savall, amb l’esperança que aquests premis serveixin també per a mostrar el valor que té, per a la cultura, l’art i la música, la lluita per l’existència i el reconeixement dels instruments musicals heterodoxos.
Una frase cèlebre de Pau Casals, pronunciada durant la Segona Guerra Mundial, és la de: “-la meva arma és el violoncel”. En el cas de Savall es podria dir el mateix, però és que, a més, la viola també ha esdevingut la seva lluita. Savall ha lluitat amb la viola, i per la viola. I els fronts han estat diversos: producció de festivals, orquestres, pedagogia... Avui dia, la viola a Catalunya és inexplicable sense esmerçar un bon temps en parlar de Jordi Savall.
És per això que m’ha vingut tant de gust comentar aquesta notícia: la UNESCO ha premiat una persona que ha estimat i estima el seu instrument musical, i que ha transmès aquest amor incansablement allà on ha anat. I és que no és habitual, en aquesta nostra trista, bruta, dissortada pàtria, que es reconegui la tasca d’aquells que tenen com a bandera la defensa d’un instrument musical. Pel que fa al flabiol, per exemple, s’han malgastat més energies mirant de deixar clar que el flabiol de cobla és un instrument totalment diferent del flabiol tradicional (en una espècie de blaverisme organològic) que no pas mirant de difondre l’instrument més enllà de les nostres fronteres. I, en els pocs casos en que això ha estat possible, hem mirat d’apedregar el missatger perquè acompanyava el flabiol amb un bombo, a l’estil d’Arbúcies, i no amb un tamborí de pam, a l’estil mallorquí o català antic. O el cas de la gralla, per exemple. Algú s’ha preguntat mai qui va introduir la gralla, els anys vuitanta, a Barcelona? Creieu que hi ha gaires grallers (del món dels gegants o dels castells) que sàpiguen qui van ser els pioners del fet que avui tota colla gegantera o castellera de Barcelona tingui el seu propi grup de músics? Se’ls ha fet algun homenatge? No, evidentment.
I és que hi ha instruments musicals donats per descomptat, i instruments incòmodes. I la lluita pel reconeixement públic d’un instrument musical no és gens fàcil. Quan va començar el moviment de la música antiga, a Europa i els Estats Units, aquest va ser rebut com una raresa, com un caprici d’historiador avorrit. I els músics van haver de lluitar molt, molt més que els de la música donada per descomptat, per a guanyar-se el prestigi del públic i la crítica. I quan aquesta victòria estava ja guanyada a Europa, Jordi Savall es va atrevir a entrar en el desert ibèric, i a començar la lluita de zero, fent sonar l’estremedora viola. Més o menys com el grup de treball que va recuperar el sac de gemecs català, a partir de restes de sacs trobats en golfes de masies i alguna fotografia escadussera, i van començar a tocar-lo per a donar-lo a conèixer, defensant el seu dret a existir, i el seu paper en la música tradicional. O com la gent de l’Ebre que promovia la seva dolçaina, contra la pressió d’estar al bell mig de la pinça que suposaven la gralla i les dolçaines valencianes. O l’Emma Maleras, que amb el seu mètode de castanyoles va introduir aquest instrument en els conservatoris, contra aquells que sols veien en ella una “ballarina” amb pretensions...
Davant d’això, la meva més efusiva enhorabona a Jordi Savall, amb l’esperança que aquests premis serveixin també per a mostrar el valor que té, per a la cultura, l’art i la música, la lluita per l’existència i el reconeixement dels instruments musicals heterodoxos.
Imatge: fotografia de Jordi Savall, de la seva web personal.
