Na Laida ja s'enduia de remolc el petit Samson cap a l'avarador talment fos una beta que lliscàs damunt parats. L'única manera de poder-lo convèncer havia estat amb la condició d'anar-hi amb els patins on-line. Així, cada devers vint metres pegava una culada. Al cantó del forn na Laida ja no sabia si tornar enrere a posar-lo una altra vegada en remull o si fer un cop de mòbil a na Damiana perquè li dugués una muda d'en Samson dins una bossa de plàstic al local dels pescadors. Allà, amb un estirada en Tomeu o ella el canviarien.
Na Robin i na Samantha caminaven dues passes endarrere emmulades; no havien servit per a res els cent dòlars que els havien pagat a cadascuna per saludar la gent que els saludàs, per somriure a tothom que els digués hola guapes encara que fossin persones velles, fossin lletges o estiguessin malaltes, i també, per motivar-les per tal de reprimir-se cada vegada que els vinguéssin ganes d’escopir a qualcú que sabessin que era pobre (na Laida a canvi els va donar permís per escopir-li a ella sempre que volguessin). Igual que la cara de poker dels bessons fent l’ovella mocosa. Na Laida ignorava la quantitat exacta que els havia donat en Tomeu, però quan preparava la roba de na Samantha el va veure passar com un coet: i tot seguit el va sentir remenant el calaix on hi tenien les claus de la caixa forta. Na Laida estava ben segura que l'última liquidació del rèdit de les accions del Hong-Kong and Shangai Banking Corporation, vora els brillants de Madagascar, a hores d'ara només eren quatre escorrialles.
En Clim i en Bart tenien l'entrenament a la mateixa hora que feien la festa del viver, només que el seu pare havia enviat mitja dotzena de llagostes grosses agafades a Ciutadella a l'entrenador perquè els deixàs salar l'entrenada. Les últimes llagostes de Tarrella, també pescades d'ell, ara nedaven dins el gran aquari. I tanmateix, en comptes de dir-li gràcies, l’entrenador li havia dit que era una llàstima que aquells al·lots no tinguessin un pare més motivat amb la qüestió de l’esport, d’una importància tan cabdal que feia moltes dècades que ningú no la qüestionava (molt més que la religió en temps de la Dictadura aquella que sempre feia voltar el cap als vells) com no l'havien qüestionada ni els grecs ni els romans ni cap civilització digna de dessignar-se amb aquesta paraula. Perquè tingués una idea que l’esport era fonamental, li va posar l’exemple de les matemàtiques quan ell mateix anava a escola: un exemple que no va fer gens d’efecte a n’en Tomeu, perquè llavors ell ja passava de les matemàtiques tant com ara, i de la química i de tot el que els ensenyaven a ca’ls frares; ell l’únic que volia era embarcar-se. I l’esport que practicava era córrer darrera estrangeres amb el motorino, dur-les al cine i grapejar-les tant com podia, i va arribar a poder molt, i a vegades, li ho deixaven fer tot. Però no li va dir res a aquell betzolango que insistia que en Clim i en Bart eren joves promeses i que tenien molt de futur i el seu equip n’esperava una cosa de no dir. L’entrenador considerava que un pare no és la persona més idònia per ser un destorb a la carrera d’uns fills, i que això estava molt lleig, i més tenint les extraordinàries condicions que tenien per dedicar-se professionalment al bèisbol. Eren uns privilegiats, pel que fa a condicions físiques, i no hi havia dret que ell truncàs unes trajectòries tan brillants. De fet, ell no ho podia entendre i no ho entendria mai.
En Tomeu se començava a encalentir i tenia por de no arribar-li; però quan va pensar en la reacció dels seus fills si feia tal cosa (el més segur era que el matassin) li va estrènyer cap envant sense més remor.
El vespre abans de la festa aquells dos l’havien tret de solc, fins que en Tomeu va dir: a fer trons el beisbol.
La mamà i jo fa més de tres anys que no podem veure una pel·lícula sencera, es queixava amargament. Ja tenia el compacte d'American beauty dins el reproductor de DVDs.
Aquest mes no podien, va dir a na Laida, però el mes vinent, que la companyia ferroviària anglesa liquidava el semestre, instal·laria un aparell de TV dins cada habitació; i els que la compartien, si no es posaven d'acord amb la programació, que es matassin: però tancats dins el seu quarto i que ells dos, mirant tranquil·lament una pel·lícula, no sentissin una mosca. Tanmateix, tenien prou espai per posar-los dins habitacions separades i acabarien per haver-ho de fer.
Si les puces són americanes, els insecticides també ho hauran de ser, va dir a la seva dona, passant-li el braç per l'esquena fins a sota la panxa, ara amb la mà acopada davall aquell nou bonyet que li havia tornat a sortir. No ho trobes, tu també, Laida?
