Hi ha per a tanta campanya de desprestigi ? ..............................La presidència del F.C.Barcelona sempre ha estat considerada un trampolí mediàtic i per les seves diferents campanyes electorals, hem vist passar molts personatges de la vida social catalana. Fins el darrer president, advocat de professió, les anteriors campanyes venien envoltades per candidats relacionats principalment amb inversions privades com la bombolla immobiliària i la hostaleria. Des d’en Núñez, fins a Llauradó, tot passant per l’Àngel Fernández i en Joan Gaspart. D’altres, amb una altre mena d’afany, es dedicaven a promocionar la seva figura o a perllongar el seu ego amb una nova visió de negoci personal.
Un bon dia de l’any 2003 i contra el sondeig general, sortia guanyador en Joan Laporta. Aire nou i formes modernes. Arribava un grup de joves directius que amb poc temps aconseguien reflorar a la malmesa afició blaugrana. I ho aconseguien amb “esportivitat”. El rival de sempre, sortia perdedor de forma clara i tornava a sorgir el goig pel futbol. Els elogis brotaven sota les pedres i tots veien el futur de forma esperançadora. Era el moment desitjat. Teníem ídols que embogien a l’afecció, era una etapa victoriosa. Tots podíem anar amb el cap molt alt. I de sobte, comencen a venir els problemes. Els ídols comencen a mirar de reüll al del costat, la bombolla mediàtica comença a tibar d’ells. Els Márquez, Eto’o, Deco o Ronaldinho veuen com la seva estrella brilla per si sola i es creuen quelcom més que un jugador de futbol. Es creuen un Deu i comencen a veure com sense rendiment i esforç, és impossible aconseguir la fita. Tot allò de l’esperit sant en el futbol modern no funciona. Les festes, les nits i els esdeveniments publicitaris volen treure suc. Més a més de vendre samarretes, volen vendre colònies, iogurts, cotxes i promoció de locals nocturns. La faràndula els reclama i ningú els atura. Aquest ha estat el punt d’inflexió de l’era Laporta. El famós códic intern que no ha estat portat a terme.
Doncs be, estem parlant d’un període de 5 anys. En 5 anys hem desbrotat, ens hem divertit i fins i tot, hem plorat d’alegría. On tenim la memòria?. És cert que hi ha un contrast amb els primers anys i els dos darrers, però d’aquí a la moció de censura crec que va un trós.
Abans de tirar la casa per la finestra, crec que val la pena mirar el que tenim, com es troba el calaix, els recursos, el patrimoni i el vestidor. Centrem els esforços en posar cura del vestidor i unim-nos.L’Oriol Giralt ja ha tingut els seus cinc minuts de glòria. Minuts aprofitats per les circumstàncies, però sense gaire cosa més. I al final, tot queda en aconseguir títols. Fem les coses com cal, posem control i diguem al pa, pa i al vi, vi.
