La meua cap és bipolar. No sé si li ho ha dit algun metge, però el meu diagnòstic és aquest. Transtorn maníac-depressiu. Quan entro al seu despatx, no sé mai què m’hi he de trobar. Potser em rebrà amb una rialla primaveral i serà locuaç i eufòrica i em convidarà a fer un te i es cagarà en el cap suprem exhal·lant el fum del Winston com una artista cinquantina, volant de la Nespresso a la nevera sense deixar-me ni dir ni meu, que si això i que si això altre, mira tu si què. Si és així, em dirà “deixa, que això ja ho faré jo” i m’engegarà cap a casa. Però hi ha uns altres dies en què és veure-li un cabell per sobre la mampara de vidre fumat i ja sé que avui és l'hora de la seua fi del món. Plora, està saturada, desbordada, es mareja, li explota el cap, rodola per les parets, li dic que marxi, que l’acompanyo al taxi, l’arrossego de bracet, aquí caic aquí m’aixeco, fins a la a la farmàcia, recita el nom d’uns medicaments de memòria, amb un fil de veu, no s’ho prengui tot alhora, que li diu la noia de la bata blanca, i llavors és quan em diu que sí, que se’n va cap a casa, que sisplau que truqui al Tal per això, que si l'endemà puc anar a tal reunió en lloc d'ella, que si la puc ajudar a acabar tal altra cosa, i veig com em creix al davant una muntanya d’imprevistos que m’arrasen el temps lliure com un tsunami. I no em sap greu, però crec que hauria d’anar al metge. Si no hi va ella, ja veig ben clar que acabaré havent d’anar-hi jo, al seu puesto, per variar.
