Xesca |
dimarts, 17 de juny de 2008 | 22:54h
Ni tampoc els de l'Ajuntament Vella
Quin misteri.
És a dir, l'ajuntament del meu vilatge anuncia que ja es poden presentar candidatures per als personatges de Joan Mas, Dragut, i l'abanderat i els altres de l'Ajuntament Vella, i especifica un requisit per al de Joan Mas: que ha de ser catalanoparlant, la qual cosa dóna peu a institucionalitzar que els altres no en siguin. Em sembla perillosíssima aquesta passa que han donada.
És a dir, a un resident a Pollença i escolaritzat aquí mateix -hom suposa, no?- l'ajuntament li dóna la idea de no aprendre el català, segons el paper que li hagi tocat a l'auca. No en fan de bona.
Per començar, no calia parlar-ne d'aquest tema: és millor no parlar-ne, pens. I tanmateix crec que qualsevol persona que no tingui la llengua travada, encara que el seu àmbit lingüístic natural sigui el del xinès mandarí, pot aprendre en menys d'una hora, de belar: "Mare de Déu dels Àngels, assistiu-mos! Pollencins, alçau-vos, que els pirates són aquí!". Guiris que baden i pregunten ho aprenen de dir tot d'una.
Trob tristíssim que l'ajuntament necessiti deixar tan clar que defensa el català en uns casos, però no en d'altres. Per què omet que en Dragut i tota la tropa aquella es dóna per descomptat que també han de ser catalanoparlants? Moltes opcions lingüístiques trob que hi ha, ara, a Pollença. N'hi ha més que durant la Dictadura. A mi no em donaren tant per triar: aquí hi ha això. Hi havia el català, com sempre d'ençà que en Jaume I i el seu exèrcit va comparèixer per Pollença.
Queda idò consagradíssim que per a segons què hem de defensar (o tolerar?) la nostra llengua, però en uns altres casos, fins i tot la podríem agredir. Igualment que a l'Almoina: el bonal·lot, l'heroi que defensa el nostre vilatge d'una ràtzia de sarraïns, està obligat a conèixer la nostra llengua, i li donen permís per repartir llenya durant hores a uns altres que parlen una altra llengua (uns altres que els és ben igual la llengua que parlin, potser, perquè fan el paper d'enemic?). Francament, el nivell lingüístic exigible als participants hauria de ser el mateix. De fet, no se n'hauria d'exigir cap de requisit lingüístic. Quin doi. Sembla per cobrir l'expedient, com les campanyes en defensa del català. Ara resulta que el fet de no ser catalanoparlant, baldament resideixin a Pollença, és la cosa més natural.
Els residents a Pollença tota la vida hem estat catalanoparlants: en temps d'en Franco igualment que ara. A això ho tenen claríssim els nord-africans, per exemple. Si tu vas a parlar-los en una altra llengua, són els primers que et preguen que no ho facis. Crec que el que no va aconseguir la Dictadura ni la Base, ens ho estam guanyant a pols, últimament. I ni el fenomen turístic ni els immigrants no en tenen cap culpa. Gens.
No em vull morir sense haver vist fer de Joan Mas un negre, ni sense escoltar el crit amb el potent conversar pollencí que aprenen els sudanesos tot d'una que són aquí, a desgrat dels mals exemples que els suggereixen d'imitar.
Jo pregaria als polítics que s'oblidassin del català. Com si no existís.
Mar i cel.
Guimerà.
Ah, Blesa. La bandera que li pren en Joan Mas és groga, però en realitat ha de ser vermella. Era vermella quan jo era petita. Era la bandera turca.
Però a la Base això de 'rojillo' i per amunt i per avall amb el penó, se coneix que els feia més nosa que una busca dins un ull, i no varen estar bons fins que no li vàrem baratar el color. La moto que ens varen vendre era que el Ministerio de no sé què havia donat queixa per no sé quin incident diplomàtic amb un altre estat sobirà: Turquia.
Ara se torna a reivindicar aquesta bandera color de tinta d'orxella. Només veies grogor, però ara hi torna a haver mica de vermellura.
Petonarros, cow boy.