Una de les conclusions del passat congrés d'ERC és que n'hi haurà un altre, a un any vista, per reformar els estatuts del partit.
Certament, hi ha un munt de qüestions sobre la taula que demanen una actualització: la possible federalització de l'organització (potenciant projectes específics pel País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord), la participació dels simpatitzants i no afiliats en l'adopció de decisions orgàniques, les relacions entre el partit i les organitzacions socials, el paper de les dones, entre d'altres. Perfilar un model de partit genuí ens singularitza com a opció ideològica respecte de les competidores i també ha de servir per crear una cultura política pròpia, cosa que avui no tenim. A més de les regles estatutàries, una organització és un col·lectiu de gent que comparteix uns objectius, (potser també uns ideals), forja una xarxa de relacions i una manera de treballar, crea unes pautes de conducta no escrites, unes complicitats i un tipus de dirigents determinats. El Front Nacional de Catalunya va donar lloc a una fornada de militants excepcionals, personalment no n'he conegut a cap que m'hagi decebut com a persona ni com a patriota. El PSUC, als anys setanta va crear també una marca pròpia, que evidentment no vaig compartir tot i respectar els amics que hi tenia. El PSC és el partit d'ordre per antonomasia i fins i tot CDC ha trobat un perfil específic. Fora del nostre país, el PNB ha creat una cultura de partit centenària, i també l'esquerra abertzale ha fet escola a partir dels anys seixanta. ERC, fins ara, no.
A Esquerra hi conviuen vestigis de les pràctiques republicanes d'abans de la guerra, una barreja de l'independentisme tranquil i del combatiu dels anys vuitanta, notable i capitans, militants valencians, mallorquins i nord-catalans acostumats a treballar en condicions adverses i gent que s'hi apunta, a la Catalunya estricta, perquè veu en ERC una manera de progressar socialment i professionalment. Tenim el repte de fer efectivament d'Esquerra el partit dels patriotes republicans, un partit de ciutadans que es singularitzin socialment pels valors col·lectius que hi aporten, no per reproduir al sí del partit les condicions de dominació política i control social que regeixen l'ordre establert. El debat d'estatuts no serà només una trobada d'experts en dret, hauria de ser l'ocasió per unificar una cultura política congruent amb els objectius de llibertat personal i nacional als quals aspirem. I això no és parlar per entretenir-nos com si fòssim desvagats sinó que implica adoptar pautes de comportament en els càrrecs públics, en la relació entere militants i dirigents i entre partit i societat ben diferents de les que ens caracteritzen avui per avui.
