La ploma i la
lucidesa d’en Josep Pla van escriure que el bilingüisme era una desgràcia. La
meva estilogràfica virtual no pot deixar de subscriure la validesa d’aquesta
reflexió. Només a tall d’exemple: ahir, a la feina, mentre apamàvem l’imminent
vacant que deixarà un company i en sospesàvem diversos substituts, una de les
responsables amb més pes va apuntar que, davant l’estesa de currículums
transoceànics que tenia, no era necessari acreditar un mínim coneixement, ni
oral ni escrit, del català. No cal dir que el Submarí Terrestre va activar
totes les alarmes roges: clavar el fre de mà, enfilar el periscopi i enllustrar
la punta repleta a vessar de mercuri líquid d’un parell de torpedes es va efectuar
en mil·lèsimes de segons. Servidor escalfa la cadira i dóna la cara per una
administració local potent, i el bilingüisme no és una opció personal o de
colors ideològics, sinó un dels requisits indispensables per ostentar aquesta
categoria. Si l’argentí que volen col·locar en nòmina no té els papers lingüístics
en regla, passi-ho bé i estigui bonet! però fins aquí podíem arribar i bla,
bla, bla... I sí: l’objectiu va caure fulminat per la simple lògica de com funcionen les coses, però aquest bla,
bla, bla és el que em treu de polleguera, la nostra lletania de mai no acabar...
