Si consiferem globalment el Congrés tot i que ha estat un concili dur i difícil, sobretot perquè la discussió política, que massa sovint ha derivat en personal, s’ha produït entre companyes i companys de partit, i això sempre li dóna a aquests processos un caràcter molt cantellut, ERC ha aconseguit consolidar una forma de debat i d’elecció dels dirigents a la que ens haurem d’anar acostumant perquè sense cap mena de dubte hem donat una lliçó de democràcia participativa a la resta de partits polítics dels Països Catalans que ja no té marxa enrere.

Quan al paper concret de la candidatura presentada per Esquerra independentista, com s’ha reconegut per part d’altres companys i companyes de viatge, els resultats del dia 7 de juny, el dia en què els i les militants d’ERC vam escollir el nostre president i secretari general, no van ser els esperats. Cal reconèixer-ho i felicitar els guanyadors Joan Puigcercós i Joan Ridao, i ho faig sense recança. 

Ara bé, si fem una anàlisi més acurat dels vots que va obtenir la nostra candidatura, hom es pot adonar que no van  ser tan negatius quan atenem al resultat objectiu que jo mateix vaig obtenir a la secretaria general, quasi el 19% dels vots -que partint de 0 i en menys d’un any és una cota força raonable-. Si els resultats no han estat els esperats ha sigut degut a   les expectatives de victòria que la intensitat i la bona campanya que vam fer van generar.

Vist en perspectiva, me n’adono que el partit és veritablement molt més gran del que sovint es pensa, i per això allà on no hem pogut treballar amb temps i amb una xarxa territorial consolidada els resultats han estat discrets, però, per contra, on hem pogut difondre el nostre missatge en  condicions semblants a les de la resta de les candidatures hem quedat clarament els primers (Vallès Oriental o Barcelonès Nord, per exemple) o segons a moltes federacions regionals (Regió Metropolitana de Barcelona, Camp de Tarragona, Penedès, Comarques Centrals, País Valencià o Illes) . Això ens aporta una bona dosis d’esperança de cara al futur perquè és un bon indicador de la capacitat potencial que té EI per aglutinar una majoria dins d’ERC quan el partit ho necessiti –i més d’hora que tard ho necessitarà-, a través del projecte que durant tots aquests mesos hem anat desgranant i que s'ha concretat aquests tres punts; fermesa programàtica, inici del conflicte democràtic amb l’Estat que ens empobreix i procés pautat cap a la independència per conformar la majoria social per l’Estat català.

Malgrat  que, com ja he exposat, l’anàlisi calmat dels resultats permeten una interpretació una mica més optimista pensant en el mig termini, molts, de dins i de fora, amb intencionada precipitació i atenent més a la consigna que a la certitud, han volgut generar la imatge que Esquerra independentista estava molt tocada. A què s’ha degut tanta vehemència i precipitació en el bandejament? Què els molesta d’un col·lectiu humà que si ha destacat en alguna cosa ha estat en la seva valentia, capacitat de treball i compromís? Als uns, als de fora, convergents i socialistes, ja ho sabem: la coherència nacional i social els incomoda perquè els obliga a posicionar-se i a mullar-se, i davant la victòria del continuisme gràcies a la qual poden continuar dissimulant i protegint la dependència que ens empobreix, què millor que aprofitar l'avinentesa per intentar esclafar la opció de futur que millor podrà catalitzar les seves incoherències amb els interessos del país?

Però als altres, a alguns de dins, perquè han tingut tanta pressa en voler desinflar la discrepància ben estructurada en el discurs i en les formes que representa EI? En aquest cas, penso que l’explicació és més complexa i més aviat ha estat una barreja de quatre factors que han confluit en l'interès per anorrear-nos: el primer, evidentment, la por al canvi que amara el sector més immobilista del partit, el segon ha estat la mala consciència que segreguen aquells que han abraçat l’oficialisme només pel fet de ser “cavall guanyador” el que els ha abocat  a intentar disminuir la causa -el projecte d'EI- que els provocarà futures contradiccions, un tercer factor, lògicament, s'explica  pels interessos per part de l’altra candidatura renovadora per esdevenir única i, sense alternativa, convertir-se inevitablement en la millor i, finalment, també hem de reconèixer accions pròpies que han deixat encara ferides per tancar (també a segellar aquestes ferides hi posaré tota la meva voluntat cara al futur).

Amb tot, el proppassat dissabte 14 de juny, el XXVè Congrés Nacional d’ERC va fer justícia amb Esquerra independentista. Tres de les quatre esmenes que vam presentar es van aprovar: la separació de càrrecs de partit i de govern, l’aprofundiment i la concreció dels processos assemblearis en el partit, i la que obliga a una resposta contundent si el  Tribunal Constitucional emet una sentència desfavorable sobre l’Estatut. Fins i tot l’esmena  que no es va aprovar, la que demanava millorar l’Acord d’Entesa, i que fou defensada magistralment per l’Elisenda Paluzie, va aconseguir un meritori 31% dels vots en un context molt més difícil –sense efecte sorpresa possible- que el de la Conferència Nacional del mes d’octubre passat.

La defensa d’aquestes esmenes la férem els companys d’Esquerra independentista pels volts de mitja tarda, i plegats vam aconseguir crear un dels millors moments de clímax i de comunió independentista de tot el Congrés i vam demostrar de forma  anticipada el que pot representar EI en el futur. Un darrera l’altre,  rellevant-nos dalt de l’escenari i passant-nos el testimoni del compromís confegint un crescendo emocional memorable, es van succeir les intervencions meva, d’en Marc Ges, en Francesc Sànchez, l’Elisenda Paluzie i, finalment, corprenent i fent aixecar l’auditori, d’Hèctor López Bofill. Davant de 3.000 militants vam exposar les principals idees d’Esquerra independentista i d'aquesta manera, amb coherència i convicció, vam aconseguir allò que és el més important de qualsevol projecte; la victòria ideològica.

El premi a aquestes brillants intervencions va venir amb les votacions per elegir els trenta membres del Consell Nacional designats pel Congrés. D'entre més de cent candidats i candidates l'Elisenda Paluzie i la Núria Marín, dues militants destacades d'Esquerra independentista, van quedar en primera i segona posició, respectivament, en les votacions i també van ser escollits d'entre els trenta consellers nacionals dos companys més d'EI, en Raül Valentín i l'Aleix Andreu. A tots ells i elles i també a totes les persones que han col·laborat amb la candidatura moltes, moltes felicitats. S'ho mereixen.
 

Parafrasejant Gramsci que tot sovint recordava que la victòria ideològica és la que precedeix a la victòria política, podem afirmar que dissabte vam guanyar la batalla de les idees i que en el futur guanyarem segur la batalla del canvi. Ànims i a seguir lluitant, junts podrem, junts guanyarem.