Hi ha un poble, horitzó enllà, on la gent no acostuma a tancar les portes de les cases. I això que hi ha famílies que tenen gallines ponedores que pincen tot el que troben i coven ous allà on els ve més de gust. En aquell poble la gent deixa la porta oberta, a vegades fins i tot amb la clau al pany per si un cop de vent la tanca, amb la idea que si algú que passa pel carrer ha de menester alguna cosa de la casa (un got d’aigua, quatre ametlles torrades o anar al lavabo) pugui entrar-hi i servir-se’n a cor què vols...
Ara que les temperatures comencen a enfilar-se la porta permanentment oberta deixa passar una fresqueta tan agradable que la gent d’aquell poble ni s’imagina viure d’una altra manera. Ni els propietaris de les cases ni les persones de fora que hi entren quan volen. Evidentment en aquella població no existeixen els lladres i agafar coses d’altres no està ben vist sobretot perquè no està vist, i a ningú no li passaria pel cap una cosa tan lletja.
Al sud del Japó sí. Allí, un home de cinquanta-set anys que viu sol un dia va notar que la nevera se li buidava cada vegada més sense que ell hi intervingués més del compte. I va sospitar que algun intrús o intrusa, aprofitant que ell passa la major part del dia a la feina, a l’altra banda de Fukuoda, la ciutat on viu, aprofitava la seva absència per entrar al seu domicili particular i buidar-li li provisions alimentàries.
Espantat, perquè Fukuoda és una d’aquelles ciutats en la qual si deixes la porta oberta de la casa per si algú vol un got d’aigua et pots trobar que algú o alguna et prenguin la vaixella sencera, aquell home va provar de descobrir per on li entraven i no trobà cap indici. Aleshores va canviar el pany de la porta, va reforçar el tancament de totes les finestres i, en comprovar del tot espantat que li continuava desapareixent -entre d’altres- el peix cru de la nevera, va seguir el tòpic que persegueix els japonesos i va fer ús de les noves tecnologies per enxampar el lladre. D’aquesta manera s’instal·là una càmera oculta a tocar de la nevera amb connexió directa al seu telèfon mòbil. I aleshores sí, l’endemà, des de la feina, va veure que una dona entrava a la seva cuina, obria la nevera i endrapava tot el que li venia de gust.
Feta la denúncia i enviades les imatges incriminatòries a la policia, els agents, juntament amb l’home de cinquanta-set anys, l’endemà van entrar sense avís a la casa i van enxampar la dona. Voleu saber d’on havia sortit? D’un armari de la casa que l’home no utilitzava des de feia molt temps dins el qual van trobar un matalàs i diverses ampolles d’aigua. Tal com ho llegiu i tal com va informar fa un parell de setmanes l’agència de notícies Reuters. Segons sospita la policia, la dona -de cinquanta-vuit anys-, s’hi havia instal·lat des de feia mesos, amb el pretext que no tenia cap altre lloc per viure.
I jo pregunto. Si l’home vivia sol i la dona no tenia ningú amb qui viure, si tenen unes edats similars, si pel que sembla des de feia també una colla de mesos compartien el lavabo en comú i la bossa d’escombraries, i el sostre, i la casa, i la ciutat, i el país, i l’època històrica, i potser també aficions similars i alguns roncs a l’unison, per què –en lloc de robar-li el menjar fresc de la nevera la dona no va provar en el seu moment de robar el cor de l’home i de quedar-se a viure amb ell per sempre? Si hagués estat així l’home s’hauria estalviat la por que algun estrany t’entri a casa i també una càmera oculta. I encara hi ha persones que em pregunten d’on trec la inspiració per escriure contes… Si n’és de rica la realitat!
