Ramon Erra |
dijous, 19 de juny de 2008 | 10:22h
Com a les bones biblioteques, a les cases hi ha un armariet on es guarden medicaments de fons, de fons d'armari, vaja. Són les aspirines, el fenistil, el gelocatil, l'iniston...Però hi ha uns altres medicaments, que només anomenar-los -i ja no diguem tastar-los- ens transporten. Són la magdalena de Proust, són els clàssics, gairebé els arcaics, amb noms mítics i aromes i sabors evocatius: dius optalidon i retorna l'àvia......Optalidon, remei de les nostres àvies adolorides que se'ls prenien de dos en dos; llapis termosan, remei d'olor penetrant i aspecte amenaçador, vertader horror de les girades de peu; el dolç ceregumil de mija tarda, xarop, complement vitamínic que l'any passat va fer els cent anys (el va inventar un tal Bernabé Fernández Sánchez, un granadí que va anar a viure a Montilla, Córdova. Va tenir tant èxit que es va haver de traslladar a Màlaga, per estar vora el mar i poder anar omplint vaixells que marxaven cap a les Amèriques). L'aigua del carme, pels desmais, els marejos i els ensurts...horrible beuratge, consol d'alcohòlics i alcohòliques, només dir el seu nom l'estómac se m'arronsa! El pegat de Sor Virginia, conegut a casa com a pegat de la monja, divertit invent per curar refredats forts. El cerebrino mandri -que alguna àvia anomena "celebrino", per no sé quina estranya connexió- de gust vomitiu i aspecte sospitós, de petit em feia pensar en l'arsènic de les novel.les de l'Agatha Christie. I el Vicks VapoRub, l'autèntic i deliciós aroma dels refredats i dels massatges de la mare al nostre pit, vertadera olor i magdalena de Proust de generacions i generacions de nens mimats...aquest ungüent el va crear un farmacèutic de Carolina del Nord el 1880 i el va publicitar amb el nom de Vicks VapoRub en honor del seu cunyat. L'aspirina infantil -aquella rosa-, les pastilles Juanola, la mercromina. Segur que me'n deixo, perquè som tots plegats uns hipocondríacs i això ja ens ve de lluny.
Hola Ramon! bé, no totes eren vomitives... recordo menjar d'amagat les espirines roses que la meva mare guardava al bolso...
Mercè
Ara ja no se'n gasten tants, però abans els supositoris eren més ususals. Potser és per això que Barcelona té un monument dedicat a aquest medicament en decadència. Es pot veure des de molts llocs. Té una parada de metro gairebé a tocar, però no va dirigit cap la seva entrada. Està situat a la plaça de les Glòries Catalanes (aquest és el seu nom complet, però sempre el sentireu mutilat). No hi veig cap relació entre aquestes "glòries" i el supositori, encara que és possible que qui va decidir construir-lo en aquest plaça si que ho va relacionar.