No hi havia cap dubte, aquella dona estava interessada amb ell. Probablement molt i molt interessada. No havien intercanviat cap paraula, però no feia falta, les mirades, els gestos,... els símbols, com a ell li agradava sintetitzar, eren inequívocs.
Tot havia començat al bar del vaixell, ell, hi havia entrat fent un discret recorregut visual per localitzar les taules buides, tot ben igual a com ho havia fet moltes altres vegades, però en aquesta ocasió, el seu impersonal recorregut, havia quedat interromput en trobar-se i torbar-se amb uns enormes ulls negres que el miraven intensament. Una dona jove, guapa, realment guapa, sola, molt elegantment vestida i amb posat, gaire bé estàtic, el mirava i el tornava a mirar sense aclucar el ulls.
Va haver de fer un gran esforç, per no aturar-se i quedar quiet sense realitzar un sol moviment, intentant perpetuar la situació com si es tractés d’unes imatges cinematogràfiques externes que desitgés congelar per analitzar i gaudir detalladament de cada recó de l’escena. Però no era cap ficció filmada, era una realitat i ell no era un observador de l’escena, sinó el seu protagonista vital, per això s’havia de moure i continuar caminant cap a la única taula del bar que restava buida.
S’hi va asseure i va esperar a que vingués el cambrer a demanar-li què volia prendre. Aquest no va tardar gaire i malgrat que ell no tenia per costum prendre cafè després de sopar, aquesta nit, sentia que estava passant quelcom d’especial i en va demanar un.
Mentre el prenia lentament, a l’altra extrem del bar, a una taula relativament llunyana, la bella dama de grans ulls i mirada tendre, no va deixar un moment d’observar-lo. Quan ell es va decidir a correspondre al dolç requeriment, ella va baixar amb un cert rubor els ulls, i un lleu somriure complaent va aparèixer als seus llavis, després tot un codi de mirades, gestos i complicitats que un expert en comunicació hagués pogut traduir en un llenguatge tan silenciós i complex com el dels ventalls a les esglésies d’altres temps.
Després un fet inesperat, la formosa dona es va aixecar i en dirigir-se cap a la sortida va passar ben a prop de la taula d’ell. Just en aquest moment ella va deixar caure un paperet arrugat, ell dissimuladament, però molt excitat i amb una fingida displicència, el va recollir.
El paper deia exactament “Camarot 197, cap a les tres del matí, l’espero. M.G.”. No ho podia creure, però ho va llegir cents de vegades, i el paper deia sempre tossudament el mateix: “Camarot 197, cap a les tres del matí, l’espero. M.G.”, missatge inalterable i esperançat. Es sentia l’heroi de la pel·lícula que, probablement, li hagués agradat rodar al propi Bogart, però que en Bogart no va poder protagonitzar, perquè tot això li estava passant a ell i no al tronat d’en Humphrey.
Es diu que les hores passant lentament quan esperes alguna cosa, però a ell avui se li havien fet infinitament llargues fins arribar a les tres, però tot arriba i també les tres a un vaixell silenciós a alta mar.
I a aquesta hora ell es va dirigir a la terra promesa, va baixar acuradament les escales i travessà silenciosament el passadís vigilant especialment les numeracions senars de la dreta,.... 191, 193, 195, ... 197!. Aquí és va pensar. Al silenci de la nit només sentia com un timbal la palpitació forta, agitada però rítmica. La sentia tan forta que va arribar a pensar que potser els altres també la sentirien i es despertarien. Però no era possible i no ho va ser, va romandre el silenci i al mig d’aquest amb els nusos del dits va picar, amb precaució, a la porta del camarot.
La bella no va respondre
Va tornar a insistir, aquesta vegada picant amb més força.
La bella no va respondre
Va picar i tornar a picar cada vegada amb més força.
.- Cabró!, malparit!, gamberrro!, el van increpar el matrimoni de jubilats que dormien (plàcidament fins aquell moment), a l’interior del camarot núm. 197 d’un silenciós vaixell a alta mar.
Ell només va tenir temps de córrer fins al final del passadís de camarots, fer un giravolt i amagar-se a dins del primer WC que va trobar en la seva fugida, mentre els jubilats, ara sí, obrien la porta del camarot 197.
