Xesca |
divendres, 20 de juny de 2008 | 22:10h
I la meitat o més no eren nostres
Ens hem acomiadat de don Antonio.
Tothom anava molt net i molt planxat, i dos negres jovenets que m'han fet cara d'anar a missa cada dia perquè sabien totes les oracions en castellà, m'han donat la pau amb una fregada de paper de vidre número sis. Ho domin perquè jo en don cada dia, ara que he començat les persianes. Si fossin dels nàufrags els faria posar crema a les mans. Avui mateix he compost un racó que hi ha hagut una bossa plena de mostres que em donen a la perfumeria i a la farmàcia i l'he duita als nàufrags perquè aquella al·lota de Lleida la reparteixi. L'han ascendida, ara és la 'hefa'. Jo no em puc posar segons què i no puc esnifar segons què a causa de les al·lèrgies, que aquests dies amb l'envestida del pol·len tenen tothom embromat, també els que no solen patir d'aquesta malaltia que no és una malaltia però que l'any passat gairebé em va matar. És quan em vaig convertir una mica; jo sempre havia estada molt heretge.
No coneixia el capellà, un home de devers 70 anys que parlava el castellà amb un accent que els de la meva generació vàrem aprendre d'esvair. A banda dels dos negres, que tant els fa en quina llengua diguin la missa (cap de les dues no és la seva) i una d'un lloc de Castella que no vull dir per a no donar pistes i que l'altre dia als nàufrags em digué que era filla de militar, que era rica (se coneix per les etiquetes de la roba, que pastura per dins 'boutiques' d'aquestes que fan mal d'ulls als probes) i que s'havia divorciada, no hi havia ningú altre que pogués anar amb exigències lingüístiques, tret de l'endolat principal, que com que hi va cada dia, segurament que avui també hi ha anat. La seva dona té el cel guanyat només d'haver-lo de sofrir; la planc. Quan li he dit que això que ells han fet no ho fa ningú, perquè a lloure només hi ha genetes que van fora corda, i li he donat les gràcies per tranquil·litzar-me i per haver-se ocupat del nostre amic, s'ha posada a plorar. Supòs que està esgotada i que necessita unes vacances, i també, que de vacances no n'ha tingudes mai i no en tindrà.
L'altra gent eren quatre velletes, una dona obesa que s'aguantava amb croses, un home d'edat i dues equatorianes que acompanyaven dues padrines: els empenyien la cadira de rodes.
El diaca sí que el conec, moltes vegades fa la missa ell. És un home d'aquí, un home casat, un bon home.
Els altres nàufrags o feien feina o ja havien anat a donar el condol a la casa.
He tornat per la vorera de mar. L'embat se n'ha enduit les teranyines del llebeig i el cap de Farrutx semblava més aprop que mai, amb el Bec ple de confitura de taronja vessada al cim, que començava a regalimar per les rossegueres fins als Canons d'Artà i tot allò tan amenaçat amb noves urbanitzacions, llavors que el sol es començava a pondre. Per a no posar-me tan de mala lluna, he clavat la vista, darrere unes ulleres de sol ben necessàries donat el rumb que duia, a Alcanada, on demà vaig a nedar. No hi ha res com una bona nedada.
Ara vaig a regar i a seure una mica a la terrassa. Ja han començat a arribar els estiuejants que vénen cada any. Ara em diran com han passat l'hivern i si s'han costipats o no s'han costipats.
Efectivament, he anat a Alcanada (jo dic Aucanada, no hi puc fer més; i auba, i així ...) amb una zodiac d'un amic. Ha de ser un pecat dels grossos llençar-se des d'un escull una vegada i una altra, de tan endarrer que ho duia.
En tenc per quinze dies de pintar. I sí, tot d'una que acabi deixaré la cervesa. He conegut que engreixa. Només que tantes hores de peu, qualque cosa has de fer per resistir.
Ara una amanida, després del cafè posar quatre pegats d'aquaplast a la part de dedins de la terrassa, tot d'una a nedar abans de dutxar-me. I devers les 7, lectura a la terrassa. Ja no us marejaré tant amb els meus escrits quan comenci a comparèixer tothom. I a llegir en Josep Pla, que és vici més fort de l'estiu. Em fa ganes de viure.
Ah, des d'Aucanada no es veu el Moll, desgraciadament. Hauries de voltar el cap de Menorca (que pel 'folre' que es veu des del Moll, és el cap del Pinar, més estilitzat i més elegant que aquest pa de figa de cap de Menorca que veuen des d'aquí). Alcanada, com Alcúdia, és a la badia de ídem.
No val dir que no ens 'marejaràs tant' ..... i quan posi les piles a la pantalleta i no hi ets ? Què de què ????? Tinc ja ganes de ser juliol, perque aquest mes de juny m'ha deixat feta una veritable figa, encara que sempre hi han moment magnífics.
És cert, el Moll es veu del Cap del Pinar .... ja el conec i una cova que pots entrar bastant endins, però jo no vaig fer-ho. No sóc un 'peix sirena' com tú.