No sé. Potser s'han posat de moda les trobades. Si continueu llegint entendreu què vull dir-vos...
L'any següent es va tornar a repetir el mateix concurs a nivell de 2on cicle (6è, 7è i 8è). I també hi vaig guanyar. Però va succeir una cosa què, a dia d'avui, si m'ho tornès a proposar li diria que no. Va venir la professora de Català i em va dir, si no recordo malament: Daniel, com que tu vas guanyar l'any passat, oi què deixaràs que aquest any guanyi un altre alumne? A tu et donarem un llibre igualment com a premi. Jo, innocent de mi i, com sempre, pensant en els altres, vaig accedir-hi a la idea de la professora. Una pregunta: Us van fer arrivar a vosaltres aquest llibre promès? Doncs a mi tampoc!
Això va passar a 7è. L'any següent se suposava que jo ja era tot un "home": feia 8è d'EGB. De tots els professors que jo tenia aquell curs hi havia un que em cridava molt l'atenció. Un que, a ulls d'un nen de 13 anys, era molt fràgil, molt sensible per a lo que estàvem acostumats a veure per aquell col·legi. Ens havien acostumat a l'estirament dels cabells de "la patilla" cap amunt, o al cop sec d'artells al cap, així com "de rasqui" que em dèiem o simplement, al cop al clatell així de sobte plas! Aquest professor quedava molt per sota d'aquesta violència. Era diferent. L'única arma que tenia, ja que no era de complexió forta i no imposava molt físicament, com ara els altres, eren els exàmens. Literatura espanyola i Francès. Tothom va fer comentaris sobre això. Almenys un cop al curs. Al setembre vaig suspendre totes dues. Jo recordo un examen molt difícil. Potser la veritat (absoluta) va ser què no vaig estudiar gairebé res aquell estiu, pensant que tot seria més fàcil i no ho va ser. Qui sap? Potser gràcies a allò avui escrit tot això que escric.
D'això ja en fa uns 22 anys...
El passat dissabte, vam assistir a la festa de fi de curs de la meva petita Núria, una mena de trobada entre professors, alumnes i pares. Coques, cava ben fresquet a cop de porró i refrescos, guarnien petites tauletes i omplien grans panxes famolenques i assedegades, entre elles la meva, és clar. I estava jo cruspint-me un trosset de coca de sucre amb una mà i sostenint el porró amb l'altra quan, de sobte, la meva mirada es va trobar amb unes ulleres, darrera de les quals hi havia un parell d'ulls petits, justament a sota d'uns cabells repentinats cap a un costat... Vaig haver de fer un cop de porró per empassar-me el tros de coca que se m'havia quedat ennuegat a la gola!! Vaig girar cap, a la recerca d'aquesta cara més que coneguda pels meus sentits. Cap a un costat, cap a l'altra. no res. Havia desaparegut. Potser era una visió? Potser el cava començava a fer de les seves fent trontollar les meves percepcions? Vaig fer una última ullada i esbrineu amb qui vaig trobar-me allà, just a aquella mega-festa infantil...
La seva cara era la sempre. Potser una miqueta més envellida, no ens enganyem, però els mateixos matisos de feia 22 anys. Ulleres, ulls petits, somriure obert, el mateix pentinat... Molt conservador, tot ell. El professor Juan José Blasco hi era allà, davant meu. No m'ho podia creure. De sobte van aflorar records i més records d'aquella part de la meva vida. Ell, lògicament, no va assabentar-se de qui era jo. Em va semblar veure que em mirava com dient: què mira aquest ara... El pànic és va manifestar en forma de preguntes. Hi vaig? No, no hi vaig? I què li dic? Se'n recordarà de lo malparit i trapella que jo era? Parlar amb ell era molt important per la meva consciència. No per res, si no que necessitava parlar amb ell directament, de persona a persona, no com a professor-alumne. Era la manera de treure'm de sobre una llosa, com una mena de motxilla repenjada a la espatlla que sempre m'ha acompanyat plena dels trossets de guix que vaig llençar-li mentre escrivia a la pissarra, o de les boletes de paper que tirava amb el boli bic de tota la vida... Coses de nens, ho sé, però que pesen a la consciència quan passen els anys, us ho asseguro, així tal com sóc jo.
Em vaig arriscar i vaig apropar-me. Em vaig sentir una mica nerviós, però de seguida em va passar. La passa ja estava donada. Que sigui lo que hagi de ser. Jo estava totalment emocionat. Crec que ell, quan vaig explicar-li de què ens coneixíem, també es va sentir extrany i emocionat alhora.
Vam compartir paraules i records, petits records i grans paraules. Són tants anys de carrera i tants alumnes que m'hauria sorprès que se'n recordés de mi. Potser hagués sortit corrent (em refereixo a ell) si m'hagués reconegut. Potser no.
Vam estar-nos allà xerrant una miqueta, sobre nosaltres. Més tard em va demanar el meu web, aquest precisament. Li hi vaig donar gustosament. No vaig aprovar literatura espanyola ni francès llavors, però desitjo que almenys trobi de bon gust la seva visita a aquesta petita "llibreria", la meva adorable "instanteria" (per allò de ser un lloc on es poden llegir instants) on faig d'aprenent d'escriptor.
Com veieu una nova trobada, aquesta no preparada ni esperada, però igual de emocionant i plena. Encara que és curiós haver-me trobat justament amb el "profe" de literatura, oi?
Des d'aquí vull donar-te les gràcies, professor Blasco. Fins una altra.
A tu precisament ja no et tindrien que sorprende els retrobaments!!
Acabarem tots al Baix Penedés!
Un petó cunyat
Nunca se deja de crecer como persona, los pequeños pasos nos preparan para los grandes.